Category Archives: cat – Vilches i Rull, Ernest
En Portada a la revista ElTemps
Hilari Joan, Carles Porta, Ernest Vilches, Francesc Arnau i Mariano Ferrer son entrevistats a la revista el Temps.
La entrevista a la revista El Temps
Original de la revista El Temps
Dos soldats amb una missió, posar preu al Sàhara.
Ernest Vilches – Fotos Viatge al Sàhara dels CASH(2009)
Ernest Vilches Rull
BIR, Cabrerizas (01-1973 a 03-1974)
Exposició Fotogràfica – SÀHARA OCCIDENTAL, L’OBLIT PERMANENT
INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ A CÀRREC DE:
JOSE L. RODRÍGUEZ LARA, ERNEST VILCHES i LILA SUELIKI.
Els que estiguin interessats amb el tema de la exposició, ens podran deixar un @mail, i els hi passarem, informació.
Els dies que l’exposició romandrà oberta per als veterans Saharians i per a tots els que es vulguin apuntar, seran els dies 8, 10 i 11 de setembre de 2011.
LA LEYENDA DEL AMIGO
…Dice una linda leyenda árabe que dos amigos viajaban por el desierto y en un determinado punto del viaje discutieron. El otro, ofendido, sin nada que decir, escribió en la arena:
Hoy, mi mejor amigo me pego una bofetada en el rostro.
Siguieron adelante y llegaron a un oasis donde resolvieron bañarse.
El que había sido abofeteado y lastimado comenzó a ahogarse, siendo salvado por el amigo.
Al recuperarse tomó un estilete y escribió en una piedra:
Hoy, mi mejor amigo me salvó la vida.
Intrigado, el amigo preguntó:
¿Por qué después que te lastimé, escribiste en la arena y ahora escribes en una piedra?
Sonriendo, el otro amigo respondió:
Cuando un gran amigo nos ofende, deberemos escribir en la arena donde el viento del olvido y el perdón se encargarán de borrarlo y apagarlo; por otro lado cuando nos pase algo grandioso, deberemos grabarlo en la piedra de la memoria del corazón donde viento ninguno en todo el mundo podrá borrarlo.
OTRA LEYENDA
A un oasis llega un joven, toma agua, se asea y pregunta a un viejecito que se encuentra descansando:
-¿Que clase de personas hay aquí?
El anciano le pregunta:
-¿Qué clase de gente había en el lugar de donde tú vienes?
-“OH, un grupo de egoístas y malvados -replicó el joven-estoy encantado de haberme ido de allí.
A lo cual el anciano comentó:
-Lo mismo habrás de encontrar aquí.
Ese mismo día otro joven se acerco a beber agua al oasis y viendo al anciano preguntó:
-¿Qué clase de personas viven en este lugar?
El viejo respondió con la misma pregunta:
-¿Qué clase de personas viven en el lugar de donde tu vienes?
-“Un magnífico grupo de personas, honestas, amigables, hospitalarias, me duele mucho haberlos dejado.”
-“Lo mismo encontraras tu aquí”, respondió el anciano.
Un hombre que había escuchado ambas conversaciones le preguntó al viejo:
-¿Cómo es posible dar dos respuestas tan diferentes a la misma pregunta?
A lo cual el viejo contestó:
-Cada uno lleva en su corazón el medio ambiente donde vive. Aquél que no encontró nada bueno en los lugares donde estuvo no podrá encontrar otra cosa aquí. Aquél que encontró amigos allá podrá encontrar amigos aquí.
AGRAÏMENTS:
A L’Ajuntament de L’Estany.
Als meus companys del CASH, L’Hilari i Carles, que van esser els fundadors i em vàrem trobar.
Al poble sahrauí, que em va captivar a la meva estada el 1974.
Al meu amic sahrauí LILA SUELIKI, sens ell hages sigut mes difícil.
Per des-contat a L’Alís, que ma suportat, i acompanyat a aquests indrets i m’ ajudat, moltíssim.
I finalment dedicar aquesta mostra fotogràfica, al meu pare i el meu company, EL PASIEGO, mort fa unes setmanes.
PER UN SÀHARA LLIURE.
Ernest Vilches Rull
MENTRESTANT. (L’espera a l’hangar de Getafe)
Ernest Vilches i Rull
Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974
Com molts companys ja han explicat, en referència a la nostra partida al Sàhara, vam sortir del Carrer Comerç en l’actualitat Pompeu i Fabra, era la caixa de reclutes. D’allí partim en una formació incipient cap a l’estació de França, on ens esperaven, per a pujar-nos a aquell tren que denominem el “borreguero”. Alguns anaven solos altres amb tota la família i en el meu cas amb el meu pare, ja que no vaig voler que m’acompanyés ningú més. Havia menjat a casa i allò era un funeral, record que el meu pare em va fer una foto en la balconada de casa i que conservo (l’adjunt).
El dia era plujós, no recordo l’hora però ja era fosc i viatjàvem de nit. Allí ja vam comprovar l’organització militar, havia veterans i si no recordo malament algun sergent, que anaven a ser els responsables de dur-nos fins a Madrid. Del viatge recordo una nit interminable, resacosa i eterna, alguns estaven disposats a muntar-la i la resta, a intentar conciliar somni que no cap a acte de presència, molts nervis i una certa angoixa. Ens van dur, una vegada a Madrid, a una caserna de transeünts, que era un hangar, aquesta segona nit va ser horrible, crec que havia lliteres de 3 i 4 llits, no havia forma humana d’aconseguir que aquella massa de joves callés i dormís, jo crec que era fruit del nerviosisme que la gent duia damunt. Va haver moments tibants, ja que la gent fins va intentar amotinar-se i va haver repartiment de pals. Superada la nit ens traslladen a l’aeroport de GETAFE (comentat amb algun company, vaig pensar durant algun temps que ens havien dut A Torrejón de Ardoz), durant el trasllat bram tenir un incident amb els camions estava plovent i el nostre va derrapar sense conseqüències però si amb esglai inicial. Tot allò em semblava una bogeria, i destinació final el Sàhara, qui sàvia una mica d’aquella destinació, jo tenia idea pel nuvi de la meva cosina, que va estar uns anys enrere a la Policia Territorial, i de broma algú de la família comentava que era tan callat a conseqüència de la seva estada allí. Fins a llavors no li havia prestat molta atenció. Una vegada passats els controls i colocats ja en el hangar corresponent, esperàvem que arribessin els avions des de l’Aaiún, de sobte va aparèixer un a la pista i es va dirigir cap al hangar que em trobava jo, es va obrir la porta i van començar a baixar soldats de reemplaçament que possiblement, venien de permís, però el que centra la meva atenció, va ser, que baixen en llitera a un legionari, que quan arriba a la nostra alçada, el van deixar per un moment pendent de pujar a una ambulància, que estava preparada per aquest efecte. Recordo del seu vestit de “legia”, les insígnies saharianes i aquell moreno intens amb la borla de la seu ?chapiri? ballant de dreta a esquerra o al revés segons ell parlava. Mirant-nos es dirigeix a mi i em pregunta on aneu i jo li responc al Sàhara, la resposta va ser, “joder chavales” si que ho sento, allò està en guerra i mira com retorn jo. Ni se’m va ocórrer preguntar que li passava, ja que els que allí estàvem ens vam quedar que si ens punxen ni sang surt. Vénen al moment a recollir al legionari per a introduir-lo a l’ambulància, i mentre el porten cap a l’ambulància ens dirigeix una mirada una miqueta sorneguera, exclamant, sort xavals. Que dir la intranquil•litat es va apoderar de nosaltres i el viatge cap a l’Aaiún va ser un altre funeral, en 3 dies ja dúiem dos. (el de casa i aquest).
Aquest dia si no recordo malament havia partit de la selecció espanyola, crec que amb Grècia i el pilot ens anava donant novetats, no recordo el resultat. Si recordo que anàvem asseguts al terra de l’avió i lligats amb un cinturó de seguretat, veure la serralada del Atlas i el més impressionant la cadena de dunes quan ja ens acostàvem a la nostra destinació, el SAHARA ja amb majúscules. Allí ens esperaven els camions amb els legionaris al capdavant, alguns vam haver de recollir les borses amb algun que altre regalito, (marejos ). Em crida molt l’atenció la llum aquesta llum daurada del capvespre, tan sahariana, i per fi arribem al BIR, els barracots de color verd i els encanyats per a l’ombra, em va recordar a la pel•lícula d’un Pont sobre el ric Kuait. La resta pertany a altres històries.
OPERACIONS NOCTURNES
Ernest Vilches i Rull
Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974
La famosa carretera que unia l’Aaiún amb Cabrerizas al capdavant de la Platja, i protagonista d’algun relat com el de l’aspirador de sorra, sofria en l’època del Siroco, danys per l’acumulació de sorra en ella. La nostra unitat era especialitzada a anar a “PALEAR”, però també especialitzada en operacions nocturnes, que consistien en el que vaig a exposar a continuació:
 |
Una tarda nit, ens va convocar a un escamot, un sergent de la cia, anàvem a realitzar un exercici tàctic, del com ens donaria detalls una vegada fora de la unitat, a l’hora en qüestió formem el cos expedicionari i vam pujar a un camió tipus Pegaso en direcció a l’Aaiún o a la carretera que comunicava amb Smara no ho recordo exactament, passat un temps amb la nit tancada en cim , va parar el camió i bram procedir a baixar, una mica inquiets, en aquest moment aquest sergent ens comunica que hauríem de recollir uns bidons de quitrà que estaven als costats d’aquella carretera i hauríem de mantenir en secret la nostra actuació. No sense dificultat, pugem al camió varis d’aquests bidons i una mica de material de construcció, que posteriorment vam descobrir que era del Ministeri d’Obres Públiques. En aquells moments estaven tractant de fixar les dunes més properes a la carretera amb la finalitat d’evitar que es desplacessin i provoquessin el tall d’aquesta carretera. De la mateixa manera que sortim, bram entrar en la caserna, aquest material va servir posteriorment per a tractar els baixos de les voreres i baixos de les cias, sembla que no havia pressuposat per a això i calia endreçar la caserna, per a alguna visita que ja no recordo.
L’ÚLTIM PRES DE CABRERIZAS
Ernest Vilches i Rull
Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974
|
El Batalló de Cabrerizas I, estava en procés de canvi l’any 73/74, la unitat en els primers mesos d’estada era presó militar, també s’havia convertit en un batalló de treball, ja que s’estava construint una nova caserna en Bu-craa (Fosfats), al seu torn amb la incorporació de les famoses” tanquetes ” es convertiria en el Batalló d’Infanteria motoritzada Cabrerizas I.
A la presó militar de la caserna quedaven 3 presos, dos legias Klaus i Jurguen dos “pajaros de cuidado”, famosos per haver matat un taxista i haver-se escapat a Mauritània amb el taxi, per descomptat que no van arribar. I el protagonista de la història, que era un objector de consciència (Testimoni de Jehovà), que no recordo el seu nom.
A l’hora de repartir les tasques el furriel, comenta que se’n van fer trasllats de presos a les Illes Canàries i que serà la nostra unitat la que donarà cobertura als trasllats.
A aquestes l’endemà el Sergent Jiménez, em crida i em comunica que seré el comandant d’aquesta missió UAHHHHH, rampes a les cames i nus a l’estómac. Estava tot preparat l’expedició eren 2 soldats un caporal, (jo) i l’objector. Ens proveïm com per a la guerra, corretjams carregadors i baioneta al cinto, a¡¡ i pistola (astra). Així com dos contactes a Las Palmas, un d’un sergent que havia estat en el Sàhara i donava cobertura a gent de transit a les illes.
La part positiva, pensar d’anar a les Canàries i tornar a la civilització ¡¡¡¡.
La missió consistia en cas d’embarcar el pres i lliurar-lo a Las Palmas a Policia Militar, que organitzaria el trasllat a la nova presó militar de destinació. I tornar a la unitat a Cabrerizas. Va arribar el dia i els comandaments de la unitat, no van reparar en consells i instruccions perquè allò sortís bé.
El pres cara d’espantat, ja que la seva estada a Cabrerizas no havia estat gaire bona, se li va tractar malament¡¡¡, i el cos expedicionari (acollonit).
Se’ns trasllada a Cap de Platja a la recerca del correillo, estaven preparades unes llanxes de desembarcada, que traslladaven o descarregaven vitualles i persones, ja que els vaixells no podien fondejar a prop.
Allà vaig començar a visionar que el viatge anava a ser mogut¡¡.
La mar estava molt moguda i les llanxes en apropar-se topaven amb el vaixell i per pujar havíem d’aprofitar, quan la mar ens llançava contra el vaixell, escala de corda i un marí que et llançava el braç i palante. M’havia après el guió i com a comandant de la missió vaig ser l’ultim en pujar.
Dono l’ordre als dos soldats que pugin, proveïts era dificilíssim. Una vegada aconseguit en els moments posteriors dono ordre al pres que procedeixi a pujar.
La dificultat, la mateixa, els meus soldats marejats o acollonits encara no ho sé, ni es preocupen per mi i el marí insistint que pugi que cada vegada esta pitjor el mar.
Després de diversos intents i no podent assolir l’escala m’apunten que descarregui el CETME i el macuto per facilitar la pujada. Quan em dono compte, el pres amb el cetme i les meves pertinences i jo sense poder pujar¡¡¡ Y les ordres i els consells que m’havien donat buffff???. Per fi pugem i agraeixo l’ajuda i m’afanyo a agafar l’arma reglamentària. He de confessar, que el pres en qüestió era bona persona. Va ser una nit a les bodegues del correillo inoblidable, una olor a diesel insuportable, uns mareigs i algun que un altre vòmit dels meus soldats. Horrible.
Per fi arribem al port de les Palmes, amb la sensació del deure complert i esperant que la policia militar recollís el pres i a buscar la caserna de transeünts per descansar i organitzar la tornada.
No va ser així, la policia militar no va fer presència en la desembarcada i després de diverses consultes al port, decideixo posar en marxa un altre pla que no estava establert. La policia ens indica on és la caserna de Lomas Coloradas. I en fila d’un organitzo l’expedició, port “palante” i preguntant, no oblidaré les cares de les prostitutes que hi havia en aquell barri quan passem en fila, pres al mig i jo tancant la processó.
Se’m va fer interminable, no recordo el temps, amb arribar a Lomas Coloradas, ja en apropar-nos vaig veure moviment. Arribem al cos de guàrdia, i va aparèixer un oficial de Milicies, recordo el seu bigoti. Formo al cos expedicionari i li dono novetats.”A Sus ordenes mi Teniente”, es presenta el caporal…. I m’interromp, però XAVALS DE QUINA GUERRA VENIU, li dono tot tipus d’explicacions i l’oficial sols preocupat que haguéssim passejat tot el nostre arsenal de guerra per la ciutat. Allà va quedar el nostre pres i l’aventura va suposar una setmana d’estada a Las Palmas, esperant tornar a la nostra unitat, aquesta vegada en un avió bimotor que semblava que no s’anava a enlairar mai (crec era un focket ). La estada tingué també les seves aventures, res per veure amb l’explicada. Que orgullosos es van mostrar els comandaments a la nostra tornada, ho van esmentar fins i tot a la fajina de la nit i ens van deixar descansar l’endemà. NINGÚ VA SABER QUE EL CHOPO EL VA RECOLLIR EL PRES.
M’hauria agradat recordar els noms dels companys d’expedició.
Potser si algú llegeix la història? algun recordi el fet.
Mili Sàhara 