MENTRESTANT. (L’espera a l’hangar de Getafe)

Ernest Vilches i Rull

Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974

Com molts companys ja han explicat, en referència a la nostra partida al Sàhara, vam sortir del Carrer Comerç en l’actualitat Pompeu i Fabra, era la caixa de reclutes. D’allí partim en una formació incipient cap a l’estació de França, on ens esperaven, per a pujar-nos a aquell tren que denominem el “borreguero”. Alguns anaven solos altres amb tota la família i en el meu cas amb el meu pare, ja que no vaig voler que m’acompanyés ningú més. Havia menjat a casa i allò era un funeral, record que el meu pare em va fer una foto en la balconada de casa i que conservo (l’adjunt).

Foto presa pel meu pare poc abans de partir, va ser havent dinat i s'observa en la mirada la preocupació existent

El dia era plujós, no recordo l’hora però ja era fosc i viatjàvem de nit. Allí ja vam comprovar l’organització militar, havia veterans i si no recordo malament algun sergent, que anaven a ser els responsables de dur-nos fins a Madrid. Del viatge recordo una nit interminable, resacosa i eterna, alguns estaven disposats a muntar-la i la resta, a intentar conciliar somni que no cap a acte de presència, molts nervis i una certa angoixa. Ens van dur, una vegada a Madrid, a una caserna de transeünts, que era un hangar, aquesta segona nit va ser horrible, crec que havia lliteres de 3 i 4 llits, no havia forma humana d’aconseguir que aquella massa de joves callés i dormís, jo crec que era fruit del nerviosisme que la gent duia damunt. Va haver moments tibants, ja que la gent fins va intentar amotinar-se i va haver repartiment de pals. Superada la nit ens traslladen a l’aeroport de GETAFE (comentat amb algun company, vaig pensar durant algun temps que ens havien dut A Torrejón de Ardoz), durant el trasllat bram tenir un incident amb els camions estava plovent i el nostre va derrapar sense conseqüències però si amb esglai inicial. Tot allò em semblava una bogeria, i destinació final el Sàhara, qui sàvia una mica d’aquella destinació, jo tenia idea pel nuvi de la meva cosina, que va estar uns anys enrere a la Policia Territorial, i de broma algú de la família comentava que era tan callat a conseqüència de la seva estada allí. Fins a llavors no li havia prestat molta atenció. Una vegada passats els controls i colocats ja en el hangar corresponent, esperàvem que arribessin els avions des de l’Aaiún, de sobte va aparèixer un a la pista i es va dirigir cap al hangar que em trobava jo, es va obrir la porta i van començar a baixar soldats de reemplaçament que possiblement, venien de permís, però el que centra la meva atenció, va ser, que baixen en llitera a un legionari, que quan arriba a la nostra alçada, el van deixar per un moment pendent de pujar a una ambulància, que estava preparada per aquest efecte. Recordo del seu vestit de “legia”, les insígnies saharianes i aquell moreno intens amb la borla de la seu ?chapiri? ballant de dreta a esquerra o al revés segons ell parlava. Mirant-nos es dirigeix a mi i em pregunta on aneu i jo li responc al Sàhara, la resposta va ser, “joder chavales” si que ho sento, allò està en guerra i mira com retorn jo. Ni se’m va ocórrer preguntar que li passava, ja que els que allí estàvem ens vam quedar que si ens punxen ni sang surt. Vénen al moment a recollir al legionari per a introduir-lo a l’ambulància, i mentre el porten cap a l’ambulància ens dirigeix una mirada una miqueta sorneguera, exclamant, sort xavals. Que dir la intranquil•litat es va apoderar de nosaltres i el viatge cap a l’Aaiún va ser un altre funeral, en 3 dies ja dúiem dos. (el de casa i aquest).

Aquest dia si no recordo malament havia partit de la selecció espanyola, crec que amb Grècia i el pilot ens anava donant novetats, no recordo el resultat. Si recordo que anàvem asseguts al terra de l’avió i lligats amb un cinturó de seguretat, veure la serralada del Atlas i el més impressionant la cadena de dunes quan ja ens acostàvem a la nostra destinació, el SAHARA ja amb majúscules. Allí ens esperaven els camions amb els legionaris al capdavant, alguns vam haver de recollir les borses amb algun que altre regalito, (marejos ). Em crida molt l’atenció la llum aquesta llum daurada del capvespre, tan sahariana, i per fi arribem al BIR, els barracots de color verd i els encanyats per a l’ombra, em va recordar a la pel•lícula d’un Pont sobre el ric Kuait. La resta pertany a altres històries.

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 29 Setembre, in cat (11) La mili al Sàhara, cat - Vilches i Rull, Ernest. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: