Monthly Archives: Setembre 2008
Fotos de Andrés Moran
Andrés Moran Prieto
BIR, Villa Cisneros (Ingenieros – Transmisiones) 10-1973 a 12-1974
Fotos de Fernando Ramon
Fernando Ramon Perez
BIR, Aaiún (Artillería – Radar aeropuerto) 10-1973 a 12-1974
Fotos de José Hernandez
José Hernandez Diaz
BIR, Villa Cisneros (Ingenieros – Transmisiones) 10-1974 a 12-1975
CELEBRACIÓ AMB PINTA DE FUNERAL
Força sonada va ser la celebració d’acomiadament del nostre reemplaç d’octubre del 73, a la caserna d’Intendència de l’Aaiun.
Després d’estar durant dos mesos aproximadament preparant i recollint calés per poder fer un bon sopar i agafar una bona xufa, ens diuen que va ve un comboi d’abastament, i que no pot esperar a demà, perquè cal que els camions tornin el més aviat possible a cap de platja per carregar cap un altre destí. Camions plens de bales d’alfals, farina, roba i material d’aquarterament, que descarregàvem com es natural sobre les nostres espatlles. Això no fora res anormal, si no fos perquè al Novembre del 74 el “merder” ja estava en dansa i la feina va ser nostra perquè aquella nit tots els d’octubre estiguéssim lliures de servei, cosa que ja es va saber encarregar el nostre “furri” en Josep Puigcorbé Camat, un nano molt maco de Bellpuig, i que és el del bigoti que no sóc jo a la fotografia.
Com es pot comprovar, a les fotos, estava ja tot preparat, fins i tot, la taula amb el menjar, que Déu n’hi do, no estava gens malament.
La cara de pomes agres parla per sí sola. Al final crec recordar que els oficials i suboficials es van comportar i alhora de sopar ens van deixar a tots els d’octubre poder celebrar la desitjada tornada a casa.
I es que en aquells moments, tampoc sabíem del cert si tornaríem a casa en la data prevista, i qualsevol imprevist ens tocava força els pebrots. Vam aconseguir que pràcticament tots estiguéssim en el sopar, tot i que hi havia companys que encara que ja havien vingut dels destacaments, feien serveis a l’Aeroport o servei d’Intendència a les posicions avançades. Si no recordo malament hi érem tots.
Va haver-hi un dia que a la caserna només hi vam quedar el cos de guàrdia, el reforç, el furrier, el cap d’oficina del comandant, crec que l’infermer i jo. En Josep i jo a la seva cambra de la furrileria, fen cafè amb llet amb els “cuernos” ( ho recordeu? ) i intentant escoltar la B.B.C. en espanyol per saber com estava la situació.
Com es pot veure, al final encara ho vam gaudir, però la festa ja ens l’havien mig xafat, i quan una cosa es trinxa al principi sempre deixa un regust amarg al final.
Fins la propera ¡¡¡¡
RELAT EN VÍDEO DEL SEU VIATGE AL SÀHARA
Enric Bayé i Blanch
BIR Nº 1 – Platja Aaiun – 5ª cia – Juliol-Octubre 1973
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Sapadors Villa Cisneros – Octubre 1973 – Octubre 1974
RELAT EN VÍDEO DE COM VA SER LA SEVA INCORPORACIÓ
Mariano Ferrer i Perelló
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Villa Cisneros, Edchera – 1974
Mariano Ferrer ens explica com va ser la seva incorporació a la mili i ens fa un un resum de la seva mili.
Mariano Ferrer Perelló, en un viatge fet el mes de febrer de 2010 a Nerja, s’ha trobat amb el seu amic de la mili José Doña.
|
Robert Ventura – Fotos Viaje al Sahara de los CASH (2009)
Robert Ventura i Brugulat
BIR, Automobils Villa Cisneros – 1974
SÀHARA
Francesc Arnau i Chinchilla
BIR Nº 1 – Playa del Aaiun – 1ª Compañía – Sahara A.O.E. – abril – juny 1975
Intendència Villa Cisneros Sahara A.O.E. a partir de juny del 1975
Així és la terra eixorca,
mai no saps en concret
on acaba el desert
i comença la platja,
no hi ha límits humans
ni fites perdurables
com mapes escolars,
la mar de color blau
i la terra de groc
tot és bàsic i simple
com la taula del dos…
És com un mar daurat
al costat d’un mar blau!
***
(L’Aaiun, abril del 75)
“TODO POR LA PATRIA”
Francesc Arnau i Chinchilla
BIR Nº 1 – Playa del Aaiun – 1ª Compañía – Sahara A.O.E. – abril – juny 1975
Intendència Villa Cisneros Sahara A.O.E. a partir de juny del 1975
Parlàvem del Siroco, sense saber-ne res
amb tot l’atreviment, com fan els ignorants,
un vent de terra roja de desert africà,
un vent incandescent que escalfava els metalls
dels canons dels fusells, les sivelles i els plats,
els rombes d’Intendència cosits a les camises…
Parlàvem de les lefes sense saber que eren
uns rèptils llegendaris d’aquells destacaments,
a dintre del desert, terreny del Polisari…
Parlàvem de les núvies, i no se’n recordàvem
de les seues carícies, de les seues paraules…
Parlàvem de Península, un indret tan llunyà
com avui hi parlaríem del Japó o d’Austràlia…
Parlàvem del futur amb moltes esperances,
desig de Llibertat… La dama inconeguda!
***
Villa Cisneros (Dakhla en l’actualitat), any 1.975…
SAMORALARIA
Enric Bayé i Blanch
BIR Nº 1 – Platja Aaiun – 5ª cia – Juliol-Octubre 1973
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Sapadors Villa Cisneros – Octubre 1973 – Octubre 1974
Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums del barracot de la Companyia, la calor ja s’havia gairebé esvaït, però allà dins encara hi surava la fortor del Zotal amb què havia manat fregar el terra, poc després de la migdiada, a cinc dels guripes nouvinguts, als quals no havia deixat de petja en tot el sant dia.
Als mateixos guripes també els havia tocat escombrar, netejar els vidres, buidar i rentar tots els cendrers, i ara estaven enfeinats intentant treure el polsim de sorra, encastat per tots els racons, que duu el vent del desert cada cop que bufa: dia sí, dia també.
-Ens la té ben jurada, aquest cabró!
-Què vols que et digui? Podria ser pitjor.
-Pitjor, encara? Si només cal que ens mani que li freguem el cul…
-Doncs si ens ho mana, li freguem i llestos!
-I un bé negre! Jo no estic pas disposat a…
-Ei, vosaltres dos!: Voleu fotre el favor d’estar-vos d’animalades o a aquest pas no acabarem mai?
-Maleïda sorra! La treus per un costat i et surt per un altre!
-I no us ho agafeu així, homes! Penseu que d’aquí a seixanta-set dies arribaran els nous guripes i serem nosaltres, aleshores, els que podrem viure tan bé com tota aquesta trepa!
-Seixanta-set dies! Quin optimisme que gastes, tu!
-I és clar que en sóc, d’optimista! És que no puc ser de cap de les maneres pessimista sabent que d’aquí a dos-cents setanta-quatre dies de res ja estaré llicenciat! Us ho imagineu?… Lli-cen-ciats!… A més a més, aquesta nit…
-Aquesta nit, aquesta nit!… Ja te la ben regalo jo una Nit de Nadal ficats aquí dins!
-Nano, perdona que t’ho digui, però estàs amargat! Tot t’ho agafes per la punta que crema i, si continues així, d’aquí a dos mesos no hi haurà qui t’aguanti! Agafa’t les coses pel costat bo, home: el sergent ha dit que avui, després de sopar, hi hauria una celebració de colló de mico!
-Ja pots comptar! Ens donaran quatre ampolles d’aquella porqueria de sidra que en diuen xampany, torrons de Xixona més durs que si fossin dels d’Alacant i, per acabar-ho d’adobar, una copeta de Soberano, perquè és cosa d’homes… I se n’ha de ser molt, d’home, o d’animal!, per tirar-se aquell mata-rates dins el ventre.
-Ui!, sí que ens ha sortit fi el xicot!… Sabeu que us dic?: Que ja n’hi ha prou per avui! Que algú vagi a dir a aquell malparit que ja hem acabat!
El caporal de guàrdia, gat vell, revisava de memòria tots els racons on sabia que encara hi trobaria sorra entaforada, i ordenava als cinc guripes nouvinguts que fessin amb més cura la feina que els havia manat, que ell no en tenia cap, de pressa, però que pensessin que d’aquí a una hora haurien de passar revista i de ben segur que, aleshores, el més calent encara ho tindrien a l’aigüera.
Sentors de neteja-metalls i de betum s’havien anat afegint a la fortor un pèl més dissipada del Zotal.
El barber repassava els darrers clatells, i les riotes dels soldats més veterans, tots ja llestos per passar revista, omplien de bullícia el barracot de la Companyia.
Tot d’una, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-El Land Rover! Ei, que ja arriba el Land Rover!!!
Del vehicle van baixar un caporal i, a continuació, tres guripes més, els quals, maquinalment, van començar a descarregar cap al despatx del capità tot un seguit de caixes, davant l’entusiasme de la resta de la tropa.
-… Sis, set!… Set caixes, tu!
-I tot això ho paga el capità?
-Sí! És molt esplèndid aquest home! El dia del patró va fer omplir de sangria el dipòsit de l’aigua.
-Aquest dipòsit?
-És que en veus algun altre, de dipòsit, guripa?
-I quan és el dia del patró?
-Eh, “Màlaga”! Mira què pregunta aquest guripa!: Que quan és el dia del patró!
-Digues-li de part meva que si a mi em quedés la mili que li queda a ell per arribar al dia del patró jo ja m’hauria tirat a l’aigua de la ria per ofegar-me!
La porta del despatx del capità va quedar tancada, però el caporal que havia arribat amb el Land Rover tranquil.litzava els seus companys veterans dient-los tot el que havia vist dins les caixes:
-… i també he vist que hi ha patxaran, i whisky, i maçapà, i torrons…
Era collonut, realment collonut, aquell capità!
De cop, un crit sec, provinent del vigilant de la porta, va interrompre la gatzara per anunciar l’arribada del sergent.
El caporal de guàrdia va manar, a l’acte, formar la tropa, i el sergent va començar a passar revista mentre anunciava, i amenaçava!, que, havent sopat, el capità de la Companyia, en un gest que l’honorava, havia decidit de celebrar amb la tropa una nit tan assenyalada: La família del capità i la de la resta d’oficials i de sots-oficials es barrejarien amb la tropa per celebrar junts la Nit de Nadal.
“Ai, per tant, del qui… Ai, per tant, si algú… Ai, per tant, qui faci…, i ai, per tant, qui no faci… Entesos, Pere?… M’has sentit bé Berenguera?… Cinc voluntaris, vosaltres cinc!, sopareu al segon torn i, mentrestant, aneu preparant les taules… I ai que voli o es destapi una sola ampolla!”
A mida que tornaven del sopar, “Renoi: Un puret i tot, avui!”, els soldats ensumaven amb avidesa la desconcertant barreja d’olors que s’havia organitzat dins el barracot, arruixat aquell dia, fins i tot i d’una forma frenètica, amb un ambientador que volia imitar el perfum de les roses.
La visió de les taules parades, però, va fer que tothom es desentengués ben aviat de les extravagàncies que suraven per l’aire:
-Bufa!: Xampany, ginebra, rom…
-Veus com t’ho he dit?: De la sidra en diuen xampany! Quina porqueria!
-No hi falta de res, eh?
-Ui, tu, mira!: “Anís del Mono”, per les marietes!
-Què n’has de dir, tu, guripa, d’aquest anís?: El fan al meu poble!
-I patxaran?… Hi ha alguna ampolla de patxaran?
Però aquella visió, a mida que passava l’estona:
-Què? Que no vénen encara…?
es va anar convertint en contemplació… Més àvida per a alguns:
-Si veig algun guripa que s’acosta a aquella ampolla de whisky, que pensi que ja ha begut oli!
que no pas per a altres:
-És veritat que la dona del capità està tan bona?
-Això diuen. Jo no l’he vist mai, però.
-I la del sergent? Com deu ser la dona del sergent?
Pots comptar: una foca, com ell!
Per fi, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-Companyia: El capità!!!
-Ordeni descans, per favor, sergent…Res de cerimònies! Avui tots som iguals: tots som lluny de les nostres famílies… Avui, més que cap altre dia… -I que si naps i que si cols.
Tres visques: Un, al capità; un altre a l’Arma d’Enginyers, i un darrer a la pàtria a la qual, uns abans que els altres, i alguns també amb molt més convenciment que d’altres, però en definitiva tots, havien jurat defensar fins a la darrera gota de la seva sang.
I manen divertir-se!
Els taps van començar a petar, i els gots a omplir-se i a vessar d’escuma. Desitjos que fos aquella una nit de felicitat, i gots que es buidaven al so de cançons pròpies de la diada, cantades a l’unison amb veus xisclaneres i to de befa, ressonaven dins el barracot, on els indiscrets perfums de les dones dels militars van acabar d’amanir aquell poti-poti de ferums emmascarades de flaires.
Cançons de Nadal que parlaven d’uns peixos que bevien i bevien en un riu, i d’una gent que, amb campanetes, despertaven una altra gent a la matinada. Cançons de Nadal que tothom sabia com començaven i ningú sabia acabar. Cançons de Nadal que, a mida que els gots es buidaven i es tornaven a omplir, explicaven grolleries dels seus protagonistes, davant els ulls d’enuig del sergent a qui el capità, amb mirada conciliadora, deia que no en fes cas.
-Què et sembla, eh?: Vénen a celebrar la Nit de Nadal amb nosaltres i ja estan tots ficats dins el despatx del capità…
-Home, és que amb l’ambient que hi ha aquí fora…
-Jo no hi veig res d’estrany en aquest ambient: És exactament el mateix que hi havia ahir, abans d’ahir i el que hi trobarem demà, però, això sí: avui una mica més alegre perquè el xarel.lo és de franc.
-Sí, però les cançonetes d’aquests animals…
-T’han ferit les orelles, animeta de porcellana?
-A mi?… Fuig, home, fuig!… Passa’m la ginebra, “Totana”… A mi se me’n refot el que cantin ara. Demà serà quan la ballarem: per culpa de tota aquesta colla de gamarusos. Demà, ja ho veuràs, tindrem sarau, o és que no has sentit el que deia el sergent?
-Demà!, demà!… Però si demà tindrà més ressaca el sergent que no pas tots nosaltres plegats!… Dóna’m el got i espera’m un moment, que vaig a veure si aconsegueixo una mica de whisky.
El fum del tabac, que omplia fins i tot els raconets secrets on s’hi encastava la sorra, s’havia ensenyorit de l’aire del barracot de la Companyia, camuflant els efluvis agres dels líquids abocats pel terra, on s’hi enganxaven cada cop més les soles de goma de les botes.
-No t’estiris, ara, home! Et marejaràs… Va!, no siguis ruc i sortim a fora, que et toqui una mica de fresca a la cara..
-Deixeu-me!… Només vull dormir una miqueta!
-Com vulguis, noi!… Si et mareges, va per tu el pollastre!
-Va, “Lleida”! No siguis tossut, home! L’aire t’anirà bé, i si et veu el sergent en aquest estat te la carregaràs, ja saps que te la té jurada.
-Què més em pot fer el sergent, eh?… Què més em pot fer ja?… Al cap i a la fi, només em queden trenta-dos dies… Eh!, guripes!, em sentiu tots?: EM QUEDEN TRENTA-DOS DIEEES!!!
-Va, agafa’t!
-Puc caminar jo sol! Deixa’m! No estic trompa… Només vaig… una mica a la vela… Hi, hi, hi!… I saps per què vaig una mica a la vela?… Perquè em queden trenta-dos dies! TRENTA-DOS DIEEES!!!… Eh, tu, guripa!: Quants dies et queden, eh?
-…
-No tens prou dits a les mans per comptar els mesos que et queden i a mi, en canvi, em queden TRENTA DOS DIEEES!!!
Fora, on l’aire fred de la nit sahariana colpejava suaument els rostres dels qui havien decidit sortir-hi, un lament monòton, seguit, desconsolat, es deixava sentir molt a prop de les letrines i entremig del guirigall de cançons i de riotes que en aquell racó arribava, esmorteït, provinent de l’interior dels diferents barracots.
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-Mira: Ara surt el “Lleida”. Segur que ell l’entendrà… Eh, “Lleida”!: Vine cap aquí a veure si entens què cony diu aquest guripa!
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-Però si va més trompa que no pas ell!
-Bé hem d’intentar saber saber què li passa, no?
-Va, “Lleida”, acosta’t, per favor!
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-Què passa, eh?… Sabeu quant em queda?: TRENTA-DOS DIEEES!!!… I per què plora aquest guripa?
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-No en tenim ni idea! Fa mitja hora que plora i no para de dir samoralària, o què sé jo què cony diu!… Va tan trompa que només parla en català i no hi ha déu que l’entengui… Va!, pregunta-li què té, que tu l’entendràs.
Com bonament va poder, el “Lleida” va ajupir-se al costat d’on, assegut i capcot, plorava aquell desconsolat guripa, i tots dos van començar a parlar en aquella estranya llengua davant el silenci badoc dels altres companys fins que, per fi, amb penes i treballs per poder tornar a aixecar-se, el “Lleida” va dir:
-Res no li passa! Deixeu-lo!
-Però, què diu?… Per què collons plora?
-No res. Ja li passarà! Deixeu-lo!
-Home, “Lleida”, alguna o altra n’hi passa perquè no para de bramar!
-Està béee… Diu que ahir va rebre una carta de ca seva. Li van dir que s’havia mort la seva àvia.
-I què vol dir samoralària?
-No diu samoralària. Diu: “se m’ha mort l’àvia”… I el nano està trist. És normal, no?… Val més que el deixeu tranquil… I jo, sabeu què us dic?: QUE EM QUEDEN TRENTA-DOS DIES!!!
Una ampolla espetegava contra la paret d’un dels barracots de més enllà.
* * *
Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums, la calor encara no es feia sentir i, dins l’aire del barracot de la Companyia, hi surava tota la pestilència emmagatzemada des que, no feia massa hores, s’havia tancat la porta.
Sense donar-los temps de desvetllar-se, el caporal de guàrdia manava a cinc dels guripes nouvinguts que, després d’esmorzar, escombressin, netegessin els vidres, buidessin i rentessin els cendrers i freguessin el terra…
-… Demaneu el Zotal al furriell. Abans de la missa arribarà el sergent i vull aquest terra, i tota la Companyia!, nets com una patena!
-Avui hi ha missa…?
-I vestits de gala: és Nadal!… Ah, i no vull veure ni un gra de sorra en cap racó… Entesos…?
Enric Bayé (aquell guripa)
Un malson de 35 anys
Enric Bayé i Blanch
BIR núm. 1 – Playa del Aaiún – 5ª Compañía – Sáhara (A.O.E.), Juliol – Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 – 2ª Compañía de Zapadores – Villa Cisneros – Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 – Octubre 1974.
Al benvolgut company Enric Bayé:
Vull aprofitar aquest espai que em brinda el blog per expressar-me lliurement i, sobretot, per dir al meu amic i company que, desprès d’haver llegit el seu relat titulat Samoralària, el qual, per cert, he trobat extraordinari, que no entenc per què continua sense explicar aquella història que només ell i jo sabem. Aquella historia que fa trenta-quatre anys que portem al damunt i que per les nits no ens deixa dormir (a ell menys que a mi, per descomptat).
A la nit, a vegades em desperto i m’he de llevar per anar a prendre un got d’aigua desprès d’aquell malson que tinc de tant en tant, i que no és altre que el que em fan repetir la “mili”, malgrat que jo els hi repeteixo una i mil vegades QUE JA L’HE COMPLERT EN LA SEVA TOTALITAT! (i no com un, el nom del qual no diré), i que no comprenc per què m’he l’han de fer repetir.
És per això que, quan veig l’Enric, me’n recordo d’aquell malson i no em puc estar de fer-li una rialleta irònica que, com que ell se l’agafa com una insinuació de xantatge, es veu obligat a tenir la “gentilesa” de convidar-me a prendre una cervesa, imaginant-se, d’aquesta manera, que compra el meu silenci, “gentilesa”, però, que es podria ben bé estalviar perquè no es deu recordar que, en el seu moment, vaig jurar-li que mai ho diria a ningú.
De tota manera, però, segurament que degut a aquest enrenou que s’ha muntat amb això de las trobades amb d’antics companys saharauis, ell té por que se m’escapi en qualsevol moment o que algú es recordi d’aquells fets i puguem, llavors, tenir veritables problemes.
I ja no dic res més!!!
Enric: Has de ser valent. Et recomano que ho expliquis i per explicar-ho, on millor que en aquest blog? Així tots dos ens alliberarem: Tu per no haver d’amagar-ho més, i jo per no haver de callar-m’ho.
T’he de dir, però, que m’he ben assessorat per gent entesa en el tema, i tots han coincidit dient-me que, desprès de tant de temps, la falta comesa ja ha prescrit, així és que cap tribunal militar ja no ens podria fer res. Com a màxim passaria a ser una falta en el terreny de la moralitat, que anant a qualsevol parròquia de barri podries solucionar, i si et dic podries, és perquè jo no he de penedir-me de res i, en canvi, tu sí, perquè tu ets el causant de tot.
Ara bé, si no ho vols fer, pitjor per a tu, perquè pensa que tots els companys que estan llegint aquest escrit es posaran impacients per saber de què es tracta aquesta “història” que no vols explicar.
Francament, Enric, jo crec que serà pitjor continuar callant-ho. A més a més, si no ho confesses, a partir d’aquest moment seran dues les cerveses, i unes tapes, les que cada vegada hauràs de tenir la “gentilesa” de convidar-me…
Fes m’ha cas d’una vegada: Allibera’t! Confessa’t!!!
El teu amic que només vol el teu bé,
Carles.
* * *
Benvolgut amic Carles:
Quan vaig acabar de llegir aquest escrit que em vas fer arribar abans d’enviar-lo a l’Hilari perquè el publiqués al bloc, vaig pensar que tenies tota la raó del món amb tot el que m’hi deies, pel que, seguint el teu consell, vaig dirigir-me l’endemà mateix a una parròquia lluny de casa, on sabia que ningú em coneixeria, perquè si arribo a anar a la del barri i algun conegut m’hagués vist entrar o, el que hauria estat encara pitjor, si m’hagués vist agenollat davant un confessionari i després resant la penitència que em va posar aquell capellà, la meva reputació d’ETV (d’esquerres de tota la vida) se n’haura anat a can Pistraus, i allà em vaig confessar.
Quanta raó tenies, bon amic, amb el consell que em vas donar perquè m’alliberés d’aquest secret que duia dintre meu tancat amb clau i forrellat!… Quantíssima raó!, tanta rao tenies que, des de que em vaig confessar, em sento un home lliure, un home feliç… En definitiva: un home nou!, i tant és així que sense cap mena de vergonya fins i tot m’he permés fer-ho públic amb la transcripció, el més detallada possible, d’aquella…
CONFESSIÓ
(A Josep Manel Castel, que em sembla
que no sap que vaig fer la mili al Sàhara)
-Ave Maria Purísima.
-Sens pecat fou concebuda. Quan fa que no t’has confessat?
-Buf! Ni me’n recordo, pare, però més de trenta anys segur que ja els fa.
-I de què t’acuses?
– M’acuso, pare, d’un pecat comès precisament fa més de trenta anys.
-Explica’t, fill, ja que mai és tard per penedir-se dels pecats comesos.
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig fer un llarg silenci.)
-I bé?…
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig tornar a fer un altre llarg silenci.)
-Ja m’has dit dos cops que et va tocar fer la mili al Sàhara, però això no és pas cap pecat.
-No; ja ho sé, pare: Aixó va ser una gran putada!
-Ai, aquesta llengua! Recorda que ets a la casa de Déu!
-Perdó, pare, però és que m’ha sortit de l’ànima.
-T’entenc, fill meu, però has de vigilar amb aquest llenguatge tan desagradós a les orelles del Senyor.
-Ho he dit sense cap mala intenció, pare, però és que, a més a més i ara que hi penso, no sé trobar una paraula que millor defineixi quinze mesos de la meva joventut perduts d’una forma tan miserable.
-Home, podries haver utilitzat, per exemple, el mot “contratemps”, si més no…
-Sí, home! He dit “putada” i me’n penedeixo perquè sé que no s’ha de dir, i molt menys aquí dins, però fer servir el mot “contratemps”, amb tots els meus respectes, pare, em semblaria una mariconada.
-Tornem-hi amb les paraules grolleres!!! Et repeteixo que som al temple de Deú!
-Té raó, té raó, pare. Li prego que em torni a disculpar, però és que cada vegada que penso en aquells quinze mesos putejat… m’enfilo per les parets, vet-ho aquí! Ho veu?: Ara anava a dir “em cabrejo” i aquest cop m’he sabut controlar, eh?
-Sí… Ja ho veig, ja, que “t’has sabut controlar”… En fi… Em deies que havies fet la mili al Sàhara. I què?
-Com que i què?… Li sembla poc?… Segur que vostè, pel fet de ser capellà, se’n va lliurar, de fer la mili, oi que sí?
-Escolta’m bé: Jo m’estic aquí perquè la meva feina és intentar ajudar a redimir els pecats de tot aquell que se’n vulgui penedir i no pas per discutir-hi. A més a més, en aquella època em vaig declarar objector.
-Doncs no sap tot el que es va estalviar!
-Però per l’amor de Déu!!! Vols fer el f… favor de continuar? Em deies que et va tocar fer la mili al Sàhara. Continua d’una vegada, per favor!
-Està bé, està bé; no se m’enfadi, ara. Doncs sí, li deia que em va tocar fer la mili al Sàhara. Jo tenia, aleshores, vint-i-un anys, i com que vaig començar a estudiar tard, ja que als catoze anys vaig haver-me de fotre a pencar perquè a casa no la bitllàvem massa bé, tot just havia pogut fer el primer curs de Filosofia i Lletres. El “Quicu” encara no s’havia mort…
-El “Quicu”?… Qui és el “Quicu”?
-No; ja no “és”. Gràcies a Déu, “era”!
-I qui “era” aquest tal “Quicu”, si es pot saber?
-Ai, cony: en Francu! No em digui que no sap que a en Francu li dèiem el “Quicu”.
-Doncs no, la veritat. És que quan Franco va morir, jo era molt petit encara.
-Ui, doncs sí que és jove, vostè. Quants anys té?
-Escolta: i si anéssim al gra d’una vegada?
-Ai, no ho sé, pare… Ara que m’he acostumat a la foscor del confessionari i li veig la cara, em fa l’efecte que és vostè massa jove i no sé si em sabrà entendre.
-Home, ja tic trenta-quatre anys, pel que no es pot dir que sigui cap xitxarel•lo.
-Perdoni una pregunta, pare: El seu, de pare, va fer la mili?
–Sí…, alguna vegada sé que n’havia parlat. Per què?
-No; deixi’m dir… I sap on la va fer?
-A Girona, em sembla…
-Hostia!, quina llet!… Ui, perdoni’m!, volia dir “quina xamba”!
-I es pot saber a què ve aquesta pregunta?
-No; l’hi dic perquè com que vostè no va haver de fer la mili ni tampoc no es va haver d’empassar ni una engruna de la dictadura, potser hauria sentit, a casa, explicar al seu pare si n’era, de fotut, en ple franquisme passar-se quinze mesos de la seva vida engarjolat, com aquell qui diu, només pel fet d’haver nascut home, perquè elles, les noies del meu temps, sobretot les que vaig conèixer a la Facultat, molt progres, molt feministes i tal, però de fer la mili ni en parlaven, sap?…
”Però el seu pare sí que rai! De ben segur que, si estava a Girona tal i com vostè diu, cada cap de setmana venia amb el seu permiset i, apa!, cap a caseta s’ha dit, on la seva mare ja li tindria preparada la roba neta i planxada, i com que el nen, “pobret”!, “li feia” la mili, ja m’imagino a la bona dona preparant-li cada dissabte i cada diumenge tots els platets que més de gust li vinguessin al nen.
”Miri, pare, perdoni que li digui, però el seu, de pare, sí que va fer la mili però és com si no l’hagués fet, vet-ho aquí!, i m’hi jugaria un ou… ai, perdó!, volia dir “un testicle”, que el seu pare és d’aquells que diu que la mili van ser unes vacances pagades. Oi que no m’equivoco gaire?
-Però es pot saber a què treu cap si el meu pare, que al cel sigui, va fer o no la mili, a on la va fer i si va venir de permís o no va venir…?
-Òndia, disculpi’m!… Per això que diu del cel, doncs…, vol dir que el seu pare… és mort?
-Si; va morir molt jove. Jo tenia divuit anys acabats de fer.
-Hòs… Ostres!, no ho sabia… Em sap greu, de debò! Li acompanyo el sentiment. Ho sento; de debò l’hi dic.
-Gràcies… No es preocupi.
-Doncs miri, ara que hi penso, si vostè hagués hagut de fer la mili, segurament se n’hauria lliurat perquè era fill de vidua.
-Tant de bo, si hagués hagut de fer la mili, no me n’hagués lliurat per aquesta penosa circumstància.
-Oh, i tant! No cal dir-ho… El crec, el crec… De tota manera, però, pensi que no tots els fills de vídua es lliuraven d’anar-hi, eh?… Perquè precisament un company que va estar amb mi també n’era, de fill de vídua, però com que tenia un germà més gran que ja se n’havia lliurat, i com que aquest germà més gran treballava i encara vivia a casa amb la mare, van comunicar-li, així mateix, que el seu germà tenia prou recursos per poder mantenir la mare, i ell, com que era el petit, es va ben fotre i, àpala!, cap al Sàhara hi falta gent!
-Escolti’m, escoltim… Què li semblaria si ens centréssim?
-Ja em pot parlar de tu, ja, pare… Ara que jo, si no li sap greu, continuaré tractant-lo de vostè. Jo no sóc gaire de missa, però considero que hi ha d’haver un respecte amb els capellans.
-Molt bé; com vulgui, però, per favor!, continuï… Vull dir “continua”….
-Sap que no sé on érem?
-Ni jo tampoc, t’ho ben asseguro.
-Ah, sí!: Li estava dient que vaig fer la mili al Sàhara, i li volia fer saber que allà no teníem permisos tan sovint com els que els donaven als que la feien a la península. Només em podíem agafar un, de permís, que forçosament havia de ser de quaranta dies i que tant els podies fer en qualsevol moment entremig d’aquells quinze mesos o bé, tal i com feia gairebé tothom, agafar-los al final, i així et llicenciaves quaranta dies abans.
”Un dia, em va arribar una carta del director del centre on treballava per dir-me que havien convocat unes oposicions restringides per al personal que ja hi treballàvem per tal de cobrir unes places vacants de tècnic, i com que jo hi podia accedir, vaig presentar a L’Aaiún els papers on se’m convocava de forma oficial a les oposicions aquelles i vaig demanar a veure si em podien donar un permís especial d’una setmana per poder-m’hi presentar.
”Me’l van donar, però el problema va venir quan a l’agència de viatges de Villa Cisneros, que és on jo estava destinat, em van dir que si bé podien donar-me un bitllet, un dels pocs que encara els quedaven, pel vol del dia en què volia marxar, no els quedava cap bitllet, en canvi, pel vol de tornada. Eren les festes de final d’any, i de Barcelona a Las Palmas estava tot complet.
”Jo havia de marxar de Villa Cisneros el 27 de desembre i tornar el dia 2 de gener, però amb aquest problema del vol no podia tornar fins el dia 9 de gener… Imagini’s: Una setmana més!
-I què vas fer?
-Doncs miri: Em vaig omplir de coratge i vaig agafar aquell permís sabent que el bitllet que tenia de tornada no era per arribar el dia 2 sinó el 9, tot confiant que potser a Barcelona ho podria solucionar d’una manera o d’una altra.
”L’endemà mateix d’arribar a Barcelona, al matí ja tenia les oposicions, i tan bon punt vaig acabar l’examen vaig dirigir-me a les oficines centrals d’Iberia, que abans estaven allà a prop de les fonts de Montjuïc, sap on vull dir, oi?, i cregui’m que vaig suplicar, gairebé implorar, que em trobessin un passatge per Villa Cisneros com fos, però no hi va haver manera: Tots els vols fins a Las Palmas, tot i fent les mil-i-una combinacions, estaven més que plens de feia mesos, pel que vaig decidir, tal i com ja ho tenia pensat allà baix, enviar un telègrama a la Companyia on estava destinat dient-los que no tenia bitllet, i vaig intentar passar-m’ho el millor que vaig poder durant aquelles festes de Cap d’Any i Reis a casa fins el dia que vaig haver de tornar cap a Villa Cisneros.
”Quan vaig arribar a la caserna, el tinent, un gallec de caràcter molt sorrut, ja m’estava esperant com aquell qui diu a la porta. Em va fer entrar al seu despatx, i em va dir si era conscient del que havia fet, ja que per allò, malgrat haver enviat el telègrama, em podria haver acusat per desertor, i que no ho havia fet encara que no sabia per què, però que, això sí, que m’anés mentalitzant a passar-me la resta que em quedava de mili a qualsevol destacament de l’interior i a oblidar-me de la plaça d’administratiu on m’havien destinat.
”-Ustez –em va dir tot cabrejat, perquè, tot i que era gallec, era d’aquells que diuen `ustez´, i `verdaz´, i `ineptituz´… sap els qui vull dir, oi?…- ¡Ustez es un inconsciente, hombre! ¿No sabe ustez que pude mandarle a la guardia civil en busca y captura a su casa?
”Ara sí que m’haurà de perdonar l’expressió, pare, però li asseguro que gairebé em vaig cagar als pantalons.
-I què va passar?
-Quan després de fotre’m la gran bronca em va dir que ja podia sortir del despatx, vaig demanar-li permís per parlar-li només un moment. Me’l va donar i, tot seriós i compungit, li vaig dir:
”-Créame que lo siento, mi teniente. Sé que actué mal, pero confiaba en poder encontrar billete en Barcelona, y en aquel momento pensé más en mi futuro que no en mi presente, y ahora me doy cuenta de mi grave error.
”L’home se’m va quedar mirant fixament fins que, al final i en un to que a mi fins i tot em va semblar paternal, em va dir:
”-¿Aprobó, al menos, las oposiciones?
”-Sí, mi teniente… ¡Y con el número uno!
”Allà sí que vaig fer diana, pare: La cara, ara sí, li va canviar del tot, i sense poder reprimir amb el gest i amb la veu l’orgull que es veia claríssim que li produïa el fet de tenir a la seva Companyia un soldat que havia tret el número u en unes oposicions, va dir-me:
”-Vaya, hombre: ¡ lo felicito! Retírese, deshágase el petate e incorpórese inmediatamente a la oficina. Hay mucho qué hacer aquí dentro.
”I era veritat que havia tret el número u, però el que no li vaig dir és que, al ser aquelles unes oposicions restringides als treballadors fixes, només teníem dret a presentar-nos-hi dos, i hi havia dues places per cobrir.
-Vaja, que tot i les mentides, te’n vas lliurar d’una de bona, eh?
-Sí; vaig tenir molta sort en empescar-me aquella frase del futur i del present, i ja no li dic res d’allò d’endinyar-li que havia tret el número u!
-I no et van imposar cap mena de càstig?
-No, no… Vaig continuar destinat al despatx de la Companyia fins que em vaig llicenciar.
-Bé… T’he de dir que jo no hi veig cap pecat en tot això que m’expliques.
-Ni jo tampoc!
-I doncs, a què treu cap voler-te confessar?
-És que encara no he acabat, eh?
-Ah, disculpa! Continua, continua…
-La primera feina que em va manar fer al despatx aquell tinent va ser dictar-me un escrit per enviar a L’Aaiún dient que aquells quinze dies de permís del soldat tal, és a dir, jo, els hauria de recuperar i que, per tant, constés que m’hauria de llicenciar quinze dies després que tots els meus companys de reemplaç que no havien agafat el permís oficial, y que Dios guarde a ustez muchos años, y signado el Capitán don Fulanito de Tal.
”En aquell moment, val a dir-ho, el càstig em va semblar fins i tot generós, i com que encara m’esperaven nou mesos més per llicenciar-me, suposo que vaig pensar que tampoc no em vindria de quinze dies.
”Però els mesos costaven molt i molt i cada cop més de passar allà baix, pare, i va arribar el dia en què vam rebre de L’Aaiún un escrit on ens demanàven el llistat dels soldats del meu reemplaç que s’havien de llicenciar, fent-hi constar els qui havien demanat el permís i els qui no, i com que el meu no era el permís oficial, i com que quan va arribar aquell escrit ja no teníem ni el mateix tinent ni el mateix capità de quan van passar aquells fets, i com que la llista la vaig fer jo…, vaig callar com un puta i…
-Per Déu! Aquesta boca, aquesta boca!!!
-Ai, sí, disculpi!… Volia dir que vaig callar com un prostituta, i em vaig posar a la llista dels que no havien tingut cap permís. Amb dos testicles, jo! A veure què passava!
”Al cap d’uns deu o dotze dies, va venir de L’Aaiún la llista aprovada tal i com jo els la vaig enviar, amb la qual cosa van demostrar-me el que jo, gat vell, després d’haver fet tants i tants centenars d’escrits comunicant qualsevol poca-soltada, ja m’imaginava que passava: Que tots aquells escrits eren paperassa que no es llegia ni déu i que anaven directes a la paperera.
-I em vols explicar què hi té a veure Déu en tot això?
-Déu?, i qui li ha dit res, ara, de Déu?
-Ai, Senyor!… Va!, continua…
-Jo no les tenia totes, li prometo, fins que no vaig tenir a les mans “la blanca”… Vostè no deu saber pas què és, oi, pare, això de “la blanca”?
-Doncs no, francament.
-“La blanca” era la cartilla que ens donaven quan ens llicenciàvem, i com que era de color blanc, li dèiem “la blanca”.
-Ah!
-Tot i així, no es pensi, eh?, que tampoc no les tenia totes ni mentre pujava per l’escala de l’avió per tornar junt amb els meus companys fins que aquella carraca que feia el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún va començar, encara que semblés mentida, a enlairar-se.
”De tota manera, i com que havíem de fer el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún, L’Aaiún – Las Palmas, i Las Palmas – Barcelona, cada cop que aterràvem a un d’aquests aeroports, mirava de reüll que al baixar de l’escala o a dins de l’edifici no m’estés esperant una parella de la guàrdia civil.
”Però no. Fins avui, i al cap de gairebé trenta-cinc anys, ningú m’ha vingut a reclamar aquells quinze dies, la veritat.
-I bé…
-Res més, ja està, pare.
-Ah, ja està?… I això és el pecat?
-Així doncs…, no n’hi veu, vostè, de pecat?…
-Home…
-Doncs si no n’hi veu vostè, que és l’entès en aquesta matèria, és que potser no n’hi deu haver…
-Home…, aviam, aviam… Has de reconèixer que no vas actuar com calia, sobretot perquè aquell tinent, que hauria pogut fins i tot fer-te tancar a la presó o enviar-te a un destacament, es va apiadar de tu i, en canvi, tu, aprofitant-te que ell ja no hi era vas demostrar ser poc agraït, la veritat. Hauries d’haver complert amb la teva obligació i llicenciar-te quinze dies després que la resta dels teus companys.
-Però, pare: Vostè no ha fet la mili, i no sap com costen de passar els darrers dies!, i si, per postres, t’has d’estar dues setmanes més després de veure com tots els teus companys, ja vestits de paisà, han fotut el camp cap a casa, és com si t’haguessin encolomat un parell o tres de mesos més.
”Jo, com tots els meus companys de reemplaç, estava obcecat en llicenciar-me. Quinze mesos, a part d’aquells quinze dies dels que ja ni me’n recordava, sense veure la meva promesa ni a ningú de casa, amb dos cursos perduts a la Facultat, menjant aquell ranxo inmenjable, no sabent ja amb què ocupar les hores i hores que ens estàvem sense fotre res…
-Escolta’m, escoltam’m bé, per favor: Suposo que als ulls de Déu, aquella malifeta ja ha caducat, però aquesta llengua bruta que constantment gastes, et ben asseguro que a Ell l’entristeix moltíssim. Intenta per tots els mitjans no dir aquestes paraulotes i expressions grolleres que constantment fas servir, i Déu s’ho prendrà com la teva penitència.
-Sí, pare. Ho intentaré…
-Alguna cosa més?
-No, pare…
-Ego te absolvo a pecca…
-Perdoni que l’interrompi, pare.
-Què passa, ara?
-No, res. Jo només pregunto, eh?: I no em mana resar cap Parenostre ni cap Avemaría?
-No; no cal. Pensa en tot això que t’he dit de la penitència i, si aconsegueixes dominar aquest groller llenguatge que utilitzes, de ben segur que Déu n’estarà content i t’ho perdonarà tot.
-Hòstia, pare! És vostè un tio collonut! Gràcies, gràcies! No pot arribar a imaginar-se quin pes m’ha tret de sobre! Me’n puc anar, ja?
-Espera, espera! Saps què?: Millor que resis tres Parenostres, tres Avemaríes i un Jo pecador, que no crec que et facin cap nosa.
-Molt bé, pare, ho faré, encantat, ara mateix, l’hi prometo!
-Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Pater, et Figlio, et Espirito Santo.
-Amén.
-Pots marxar en pau.
-Adéu-siau, pare, i gràcies de nou. Quin pes, però quin pes, m’ha tret de sobre!… Ui, perdoni, però és que, amb els nervis, ara no n’estic segur: Tres, tres, i un, oi, m’ha dit que en resés?
-Sí, això mateix.
-I no seria molt demanar resar-ne quatre i quatre?… És que d’aquell del pecador ja no me’n recordo, la veritat.
-D’acord! Quatre i quatre. Au, adéu!!!
Mili Sàhara 