SAMORALARIA

Enric Bayé i Blanch
BIR Nº 1 – Platja Aaiun – 5ª cia – Juliol-Octubre 1973
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Sapadors Villa Cisneros – Octubre 1973 – Octubre 1974


Enric Bayé a la piscina de la caserna Alejandro FarnesioQuan el caporal de guàrdia va encendre els llums del barracot de la Companyia, la calor ja s’havia gairebé esvaït, però allà dins encara hi surava la fortor del Zotal amb què havia manat fregar el terra, poc després de la migdiada, a cinc dels guripes nouvinguts, als quals no havia deixat de petja en tot el sant dia.
Als mateixos guripes també els havia tocat escombrar, netejar els vidres, buidar i rentar tots els cendrers, i ara estaven enfeinats intentant treure el polsim de sorra, encastat per tots els racons, que duu el vent del desert cada cop que bufa: dia sí, dia també.
-Ens la té ben jurada, aquest cabró!
-Què vols que et digui? Podria ser pitjor.
-Pitjor, encara? Si només cal que ens mani que li freguem el cul…
-Doncs si ens ho mana, li freguem i llestos!
-I un bé negre! Jo no estic pas disposat a…
-Ei, vosaltres dos!: Voleu fotre el favor d’estar-vos d’animalades o a aquest pas no acabarem mai?
-Maleïda sorra! La treus per un costat i et surt per un altre!
-I no us ho agafeu així, homes! Penseu que d’aquí a seixanta-set dies arribaran els nous guripes i serem nosaltres, aleshores, els que podrem viure tan bé com tota aquesta trepa!
-Seixanta-set dies! Quin optimisme que gastes, tu!
-I és clar que en sóc, d’optimista! És que no puc ser de cap de les maneres pessimista sabent que d’aquí a dos-cents setanta-quatre dies de res ja estaré llicenciat! Us ho imagineu?… Lli-cen-ciats!… A més a més, aquesta nit…
-Aquesta nit, aquesta nit!… Ja te la ben regalo jo una Nit de Nadal ficats aquí dins!
-Nano, perdona que t’ho digui, però estàs amargat! Tot t’ho agafes per la punta que crema i, si continues així, d’aquí a dos mesos no hi haurà qui t’aguanti! Agafa’t les coses pel costat bo, home: el sergent ha dit que avui, després de sopar, hi hauria una celebració de colló de mico!
-Ja pots comptar! Ens donaran quatre ampolles d’aquella porqueria de sidra que en diuen xampany, torrons de Xixona més durs que si fossin dels d’Alacant i, per acabar-ho d’adobar, una copeta de Soberano, perquè és cosa d’homes… I se n’ha de ser molt, d’home, o d’animal!, per tirar-se aquell mata-rates dins el ventre.
-Ui!, sí que ens ha sortit fi el xicot!… Sabeu que us dic?: Que ja n’hi ha prou per avui! Que algú vagi a dir a aquell malparit que ja hem acabat!

El caporal de guàrdia, gat vell, revisava de memòria tots els racons on sabia que encara hi trobaria sorra entaforada, i ordenava als cinc guripes nouvinguts que fessin amb més cura la feina que els havia manat, que ell no en tenia cap, de pressa, però que pensessin que d’aquí a una hora haurien de passar revista i de ben segur que, aleshores, el més calent encara ho tindrien a l’aigüera.
Sentors de neteja-metalls i de betum s’havien anat afegint a la fortor un pèl més dissipada del Zotal.
El barber repassava els darrers clatells, i les riotes dels soldats més veterans, tots ja llestos per passar revista, omplien de bullícia el barracot de la Companyia.
Tot d’una, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-El Land Rover! Ei, que ja arriba el Land Rover!!!
Del vehicle van baixar un caporal i, a continuació, tres guripes més, els quals, maquinalment, van començar a descarregar cap al despatx del capità tot un seguit de caixes, davant l’entusiasme de la resta de la tropa.
-… Sis, set!… Set caixes, tu!
-I tot això ho paga el capità?
-Sí! És molt esplèndid aquest home! El dia del patró va fer omplir de sangria el dipòsit de l’aigua.
-Aquest dipòsit?
-És que en veus algun altre, de dipòsit, guripa?
-I quan és el dia del patró?
-Eh, “Màlaga”! Mira què pregunta aquest guripa!: Que quan és el dia del patró!
-Digues-li de part meva que si a mi em quedés la mili que li queda a ell per arribar al dia del patró jo ja m’hauria tirat a l’aigua de la ria per ofegar-me!
La porta del despatx del capità va quedar tancada, però el caporal que havia arribat amb el Land Rover tranquil.litzava els seus companys veterans dient-los tot el que havia vist dins les caixes:
-… i també he vist que hi ha patxaran, i whisky, i maçapà, i torrons…
Era collonut, realment collonut, aquell capità!

De cop, un crit sec, provinent del vigilant de la porta, va interrompre la gatzara per anunciar l’arribada del sergent.
El caporal de guàrdia va manar, a l’acte, formar la tropa, i el sergent va començar a passar revista mentre anunciava, i amenaçava!, que, havent sopat, el capità de la Companyia, en un gest que l’honorava, havia decidit de celebrar amb la tropa una nit tan assenyalada: La família del capità i la de la resta d’oficials i de sots-oficials es barrejarien amb la tropa per celebrar junts la Nit de Nadal.
“Ai, per tant, del qui… Ai, per tant, si algú… Ai, per tant, qui faci…, i ai, per tant, qui no faci… Entesos, Pere?… M’has sentit bé Berenguera?… Cinc voluntaris, vosaltres cinc!, sopareu al segon torn i, mentrestant, aneu preparant les taules… I ai que voli o es destapi una sola ampolla!”

A mida que tornaven del sopar, “Renoi: Un puret i tot, avui!”, els soldats ensumaven amb avidesa la desconcertant barreja d’olors que s’havia organitzat dins el barracot, arruixat aquell dia, fins i tot i d’una forma frenètica, amb un ambientador que volia imitar el perfum de les roses.
La visió de les taules parades, però, va fer que tothom es desentengués ben aviat de les extravagàncies que suraven per l’aire:
-Bufa!: Xampany, ginebra, rom…
-Veus com t’ho he dit?: De la sidra en diuen xampany! Quina porqueria!
-No hi falta de res, eh?
-Ui, tu, mira!: “Anís del Mono”, per les marietes!
-Què n’has de dir, tu, guripa, d’aquest anís?: El fan al meu poble!
-I patxaran?… Hi ha alguna ampolla de patxaran?
Però aquella visió, a mida que passava l’estona:
-Què? Que no vénen encara…?
es va anar convertint en contemplació… Més àvida per a alguns:
-Si veig algun guripa que s’acosta a aquella ampolla de whisky, que pensi que ja ha begut oli!
que no pas per a altres:
-És veritat que la dona del capità està tan bona?
-Això diuen. Jo no l’he vist mai, però.
-I la del sergent? Com deu ser la dona del sergent?
Pots comptar: una foca, com ell!
Per fi, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-Companyia: El capità!!!
-Ordeni descans, per favor, sergent…Res de cerimònies! Avui tots som iguals: tots som lluny de les nostres famílies… Avui, més que cap altre dia… -I que si naps i que si cols.
Tres visques: Un, al capità; un altre a l’Arma d’Enginyers, i un darrer a la pàtria a la qual, uns abans que els altres, i alguns també amb molt més convenciment que d’altres, però en definitiva tots, havien jurat defensar fins a la darrera gota de la seva sang.
I manen divertir-se!

Els taps van començar a petar, i els gots a omplir-se i a vessar d’escuma. Desitjos que fos aquella una nit de felicitat, i gots que es buidaven al so de cançons pròpies de la diada, cantades a l’unison amb veus xisclaneres i to de befa, ressonaven dins el barracot, on els indiscrets perfums de les dones dels militars van acabar d’amanir aquell poti-poti de ferums emmascarades de flaires.
Cançons de Nadal que parlaven d’uns peixos que bevien i bevien en un riu, i d’una gent que, amb campanetes, despertaven una altra gent a la matinada. Cançons de Nadal que tothom sabia com començaven i ningú sabia acabar. Cançons de Nadal que, a mida que els gots es buidaven i es tornaven a omplir, explicaven grolleries dels seus protagonistes, davant els ulls d’enuig del sergent a qui el capità, amb mirada conciliadora, deia que no en fes cas.

-Què et sembla, eh?: Vénen a celebrar la Nit de Nadal amb nosaltres i ja estan tots ficats dins el despatx del capità…
-Home, és que amb l’ambient que hi ha aquí fora…
-Jo no hi veig res d’estrany en aquest ambient: És exactament el mateix que hi havia ahir, abans d’ahir i el que hi trobarem demà, però, això sí: avui una mica més alegre perquè el xarel.lo és de franc.
-Sí, però les cançonetes d’aquests animals…
-T’han ferit les orelles, animeta de porcellana?
-A mi?… Fuig, home, fuig!… Passa’m la ginebra, “Totana”… A mi se me’n refot el que cantin ara. Demà serà quan la ballarem: per culpa de tota aquesta colla de gamarusos. Demà, ja ho veuràs, tindrem sarau, o és que no has sentit el que deia el sergent?
-Demà!, demà!… Però si demà tindrà més ressaca el sergent que no pas tots nosaltres plegats!… Dóna’m el got i espera’m un moment, que vaig a veure si aconsegueixo una mica de whisky.

El fum del tabac, que omplia fins i tot els raconets secrets on s’hi encastava la sorra, s’havia ensenyorit de l’aire del barracot de la Companyia, camuflant els efluvis agres dels líquids abocats pel terra, on s’hi enganxaven cada cop més les soles de goma de les botes.
-No t’estiris, ara, home! Et marejaràs… Va!, no siguis ruc i sortim a fora, que et toqui una mica de fresca a la cara..
-Deixeu-me!… Només vull dormir una miqueta!
-Com vulguis, noi!… Si et mareges, va per tu el pollastre!
-Va, “Lleida”! No siguis tossut, home! L’aire t’anirà bé, i si et veu el sergent en aquest estat te la carregaràs, ja saps que te la té jurada.
-Què més em pot fer el sergent, eh?… Què més em pot fer ja?… Al cap i a la fi, només em queden trenta-dos dies… Eh!, guripes!, em sentiu tots?: EM QUEDEN TRENTA-DOS DIEEES!!!
-Va, agafa’t!
-Puc caminar jo sol! Deixa’m! No estic trompa… Només vaig… una mica a la vela… Hi, hi, hi!… I saps per què vaig una mica a la vela?… Perquè em queden trenta-dos dies! TRENTA-DOS DIEEES!!!… Eh, tu, guripa!: Quants dies et queden, eh?
-…
-No tens prou dits a les mans per comptar els mesos que et queden i a mi, en canvi, em queden TRENTA DOS DIEEES!!!

Fora, on l’aire fred de la nit sahariana colpejava suaument els rostres dels qui havien decidit sortir-hi, un lament monòton, seguit, desconsolat, es deixava sentir molt a prop de les letrines i entremig del guirigall de cançons i de riotes que en aquell racó arribava, esmorteït, provinent de l’interior dels diferents barracots.
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-Mira: Ara surt el “Lleida”. Segur que ell l’entendrà… Eh, “Lleida”!: Vine cap aquí a veure si entens què cony diu aquest guripa!
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-Però si va més trompa que no pas ell!
-Bé hem d’intentar saber saber què li passa, no?
-Va, “Lleida”, acosta’t, per favor!
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-Què passa, eh?… Sabeu quant em queda?: TRENTA-DOS DIEEES!!!… I per què plora aquest guripa?
-… samoralària, samoralària, samoralària…
-No en tenim ni idea! Fa mitja hora que plora i no para de dir samoralària, o què sé jo què cony diu!… Va tan trompa que només parla en català i no hi ha déu que l’entengui… Va!, pregunta-li què té, que tu l’entendràs.
Com bonament va poder, el “Lleida” va ajupir-se al costat d’on, assegut i capcot, plorava aquell desconsolat guripa, i tots dos van començar a parlar en aquella estranya llengua davant el silenci badoc dels altres companys fins que, per fi, amb penes i treballs per poder tornar a aixecar-se, el “Lleida” va dir:
-Res no li passa! Deixeu-lo!
-Però, què diu?… Per què collons plora?
-No res. Ja li passarà! Deixeu-lo!
-Home, “Lleida”, alguna o altra n’hi passa perquè no para de bramar!
-Està béee… Diu que ahir va rebre una carta de ca seva. Li van dir que s’havia mort la seva àvia.
-I què vol dir samoralària?
-No diu samoralària. Diu: “se m’ha mort l’àvia”… I el nano està trist. És normal, no?… Val més que el deixeu tranquil… I jo, sabeu què us dic?: QUE EM QUEDEN TRENTA-DOS DIES!!!
Una ampolla espetegava contra la paret d’un dels barracots de més enllà.

* * *

Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums, la calor encara no es feia sentir i, dins l’aire del barracot de la Companyia, hi surava tota la pestilència emmagatzemada des que, no feia massa hores, s’havia tancat la porta.
Sense donar-los temps de desvetllar-se, el caporal de guàrdia manava a cinc dels guripes nouvinguts que, després d’esmorzar, escombressin, netegessin els vidres, buidessin i rentessin els cendrers i freguessin el terra…
-… Demaneu el Zotal al furriell. Abans de la missa arribarà el sergent i vull aquest terra, i tota la Companyia!, nets com una patena!
-Avui hi ha missa…?
-I vestits de gala: és Nadal!… Ah, i no vull veure ni un gra de sorra en cap racó… Entesos…?

Enric Bayé (aquell guripa)

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 29 Setembre, in cat (16) A la caserna, cat - Bayé Blanch, Enric. Bookmark the permalink. 1 Comentari.

  1. rafael roman muñoz

    enriqueyoestuve alli contigo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: