ELS PORCS DEL TINENT CORONEL

Carles Porta i Fernandez
BIR Nº 1 – Platja de l’Aaiun – 3ª cia – octubre-desembre 1973
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Transmissions Villa Cisneros i Aargub de gener a desembre 1974


Carles a la emisora Els que em coneixeu o heu llegit algun dels meus escrits sabreu que vaig estar destinat al destacament de (?) durant una temporada. Gràcies al fet d’estar destinat a la Companyia de Transmissions, a Villa Cisneros, i fer d’operador de ràdio, vaig tenir l’oportunitat de veure tots els destacaments de la zona, i em vaig adonar que, de tots, el millor era el de (?).
(?) tenia el mar a prop, amb una platja desèrtica i de sorra blanca. La caserna em recordava aquells famosos “fuertes” amb què els de la meva generació, de petits, jugàvem a soldats i indis… En fi…, com anava dient, era una caserna on, a l’interior, hi havia un pati amb varis departaments, un dels quals era el lloc on la meva Companyia tenia l’emissora i on els operadors “pistolos”, que era com ens anomenaven els de “tropas” i els de la Legión, fèiem la nostra tasca.
Quan vaig tornar de l’última patrulla pel desert, vaig comunicar al meu tinent que volia anar de voluntari al destacament citat, fent-li saber, a la vegada, que a l’operador que estava allà destinat li quedava ja molt poc per llicenciar-se. El tinent es va quedar una estoneta pensatiu, segurament recordant els treballs que li vaig treure del damunt quan li dibuixava els plànols cartogràfics pel curs de preparació a l’ascens a capità, i com que jo ja no li era imprescindible, perquè ja els hi havia lliurat, en agraïment, suposo, em va concedir la seva conformitat per anar-hi.
Va ser un viatge que, malgrat la proximitat aparent, ja que des de Villa Cisneros, quan es feia fosc, vèiem a l’altre costat de la badia les llums de (?), se’m va fer molt llarg. Aprofitant que hi anava un comboi d’avituallament, m’hi van fer anar en un camió a la cabina del conductor. Vaig acabar desfet! Jo ja havia provat els sotracs dels Land Rover’s, però els dels camions els vaig trobar encara molt més “majestuosos”!
Quan vam arribar era gairebé de nit, i vaig presentar-me al sergent-primer especialista de transmissions, que era el meu cap en el destacament, però que només venia dos cops al dia per fer-hi el “morse” i ja no li vèiem més el pèl, i em vaig instal•lar en una llitera que hi havia a l’interior del que seria durant els següents cinc mesos casa meva.
Després d’haver passat la nit dormint en una d’aquelles lliteres que a mi em venien tan curtes i que m’obligaven a dormir en posició fetal –i és que o bé m’hi faltava llitera o em sobraven cames si no volia que em pengessin els peus-, quan em vaig despertar al matí, no sabia on era. Vaig estirar els braços i em vaig aixecar realitzant l’estudiada maniobra de “desplegar-me” que havia après a fer per poder llevar-me, cada matí, durant tota la “mili”.
Destacament ?
El company a qui jo reemplaçava, desprès d’acabar de preparar-se el petate, em va donar les darreres instruccions dels que, a partir d’aquell dia, serien els meus deures, i amb una forta abraçada ens vam desitjar bona sort. Després, ell va anar cap al mateix camió en el que jo havia vingut, va pujar-hi i, al cap d’una estona, el camió va desaparèixer darrere la polseguera que provocava el seu robust pas endinsant-se al desert. Recordo que quan aquella visió es va difuminar del tot, em vaig posar malenconiós pensant que aquell company començava el camí de retorn a casa i que a mi, en canvi, encara em quedaven sis llargs mesos abans de poder fer aquell mateix camí de retorn.
A l’emissora del destacament hi vam quedar un altre operador, que era de la meva mateixa lleva però que ja feia temps que estava allà, jo, i un xicot de la Companyia de Sapadors, que era l’encarregat d’encendre i d’apagar el grup electrogen i al qual li havíem d’agrair el fet de poder tenir llum elèctrica durant tot el dia ja que, a la nit, l’apagava per tal d’estalviar gas-oil i no fer soroll (els dos operadors de ràdio, com que havíem de fer servir l’emissora tota la nit, durant aquelles hores utilitzàvem bateries).
Molt probablement algú havia d’haver-li dit a aquell xicot de Sapadors si n’era, d’important, la seva tasca, i molt probablement, també, ell s’ho havia acabat creient, perquè amb prou feines ens deia ni ase ni bèstia: Entrava per anar a dormir, sortia per anar cap al grup electrogen, i com que nosaltres gairebé sempre estàvem amb els auriculars posats, es veu que pensava: “I per què els he de saludar, si ni em sentiran?”
Al destacament hi teníem una sala on hi havia els aparells de l’emissora, i una altra estança on hi teníem, per a nosaltres tres, quatre lliteres i un sol armari amb uns prestatges per deixar-hi els objectes personals.
Amb el meu company de Transmissions vam quedar que fariem les guàrdies dels enllaços cada vint-i-quatre hores, i així el que lliurava tindria tot el sant dia per no fer res. (Conseqüència d’aquests llarguíssims espais de temps que vaig passar “a la bartola” van significar-me, però, un augment de la líbido, però això no ve massa al cas ara, i ja vaig explicar-ho amb molt més detall a l’escrit titulat “La Matalassa”.)
Si no ho recordo malament, els enllaços amb l’emissora eren cada dues hores durant el dia, i cada quatre a la nit, pel que, quan estàvem de servei, podíem descansar i dormir a estones.
Un dia dels primers que vaig lliurar, vaig decidir anar a la platja, que estava a uns escassos cinquanta metres tot just sortint del cos de guàrdia, i quan hi vaig arribar, no hi havia ningú. Vaig estendre la tovallola a la sorra i m’hi vaig estirar a sobre per prendre el sol durant una bona estona.
Amb els ulls tancats, em semblava trobar-me a le paradisíaques platges de Honolulu. Hi havia un silenci extraordinari i, a poc a poc, em vaig anar endormiscant…
Em creia estar somiant quan, tot d’una, vaig sentir, acompanyat d’una forta olor, com si un animal remogués just al costat de la meva orella i, gairebé a l’acte, vaig notar que alguna cosa em refregava la galta…
Els porcs del destacament ?Primer vaig obrir un ull i, girant el cap en direcció a la galta que em sentia refregar, vaig obrir l’altre… De cop, va venir el bot quan vaig veure que estava… rodejat de porcs!… Si, si; de porcs!!!
Durant uns brevíssims instants, encara em vaig pensar que estava somiant, però, no, no: segur que no somiava perquè en els somnis, quan et despertes i obres els ulls, els personatges i les situacions desapareixen, i aquells “personatges”, en canvi, eren de carn i ossos i, per culminar la realitat d’aquella “bucòlica” escena, també hi havia un pastor: un pastor, evidentment, de lleva.
Un cop calmat i encaixant aquella realitat, tot dissimulant i com aquell que no passa res, vaig dir al pastor: “¿Qué?… ¿Paseando a los cerdos por la playa, no?”, a la qual cosa ell em va respondre: “Sí; son del Teniente Coronel…”
Al sentir que eren del “TC” no sabia si quadrar-me o què…
“El Teniente Coronel –va continuar explicant-me el soldat-pastor- los cria para luego venderlos al Ejército como alimento de la tropa.”
En aquell moment vaig entendre que els militars també eren humans… Crec que no vaig anar més a la platja. Els porcs i els seus excrements em van fer desistir de col•locar mai més la tovallola i tombar-me en aquella “immaculada” sorra.
Moltes de les sorpreses que vaig tenir a (?) sempre van estar relacionades amb els porcs del “TC”, tant és així que m’atreviria a dir, malgrat els anys que ja han passat, que fins i tot els somiava.
Un dia, sobre les cinc de la matinada, mentre estava fent la guàrdia a l’emissora amb els auriculars posats i enllaçant amb el company de Tichla (Àvila, en clau de ràdio perquè l’hipotètic “enemic” no sabés on estàvem situats), sentia de fons uns crits que no podia codificar, eren uns esgarips esgarrifosos…
Un cop vaig acabar l’enllaç i treure’m els auriculars, aquells terribles xisclets encara se’m van fer més evidents, i intrigat per intentar esbrinar d’on venien, vaig sortir al pati, il•luminat, com sempre a aquelles altes hores de la matinada, pel netíssim cel estelat.
Era evident que els crits provenien d’on hi havia els corrals dels porcs i m’hi vaig anar apropant fins arribar davant la porta… Vaig obrir-la i, de cop, vaig veure tot el panorama de la matança del porc, un ritual al qual jo mai havia assistit i que per això no relacionava amb aquells crits.
La imatge que va aparèixer davant els meus ulls va ser dantesca: El porc, lligat i agafat per quatre soldats-matarifes, obert en canal, i la sang, espessa, brollant-li a dolls de les entranyes.
Per evitar caure en rodó, marejat, vaig tancar immediatament la porta i vaig fugir tan de pressa com vaig poder d’aquell sagnant espectacle dirigint-me de nou cap a l’emissora. Un cop a dins i malgrat haver-me col•locat els auriculars altra vegada, no podia evitar continuar sentint, provinents de l’altra banda del pati, els terribles esgüells d’aquell pobre animal, i mentre amb les mans m’apretava amb força els auriculars contra les orelles, vaig recordar el que alguna vegada havia sentit a dir sense haver-me parat mai a imaginar-m’ho: que quan els porcs més criden mentre els desagnen, millor surten les botifarres.
L’endemà, com que els que teníem servei podíem anar a deshores i menjar a part, a l’hora de dinar vaig entrar, com sempre, per la porta de la cuina i li vaig preguntar a l’amic cuiner, que era de València, què teníem per dinar:
“Porc.”
“Porc???…”
Sí, sí: porc!… Un d’aquells porcs que vaig veure a la platja, potser el mateix que em va regfregar la galta mentre jo hi jeia endormiscat. Aquell mateix porc, això era segur, els terribles xiscles del qual m’havien conduït, la nit passada, fins al corral on el vaig veure durant uns instants obert en canal i desagnant-se… Aquell porc del…
Durant alguns dies em vaig alimentar a base de fabades, caballa i etc.
I és que, després me’n vaig anar enterant, el Tinent Coronel subministrava a la tropa carn de porc i tots els seus derivats. També tenia un pescadors de “quinta” i una barca per subministrar peix a la tropa. Després, el “TC” passava les factures dels seus subministraments a l’exèrcit, i així tenia un sobre-sou del que, a part de la paga de jubilació, ara en deu gaudir ell…, o els seus successors.
I com que la meva relació amb els porcs va començar en un somni, l’acabaré explicant el somni que un dia vaig tenir:
Al “TC” li havien concedit la medalla al “Mérito Animal”, una medalla on hi havia gravada les imatges d’un porc i d’un peix abraçats, i que li col•locaven, amb tots els honors, al pit del seu uniforme. Ell, aleshores, pujava dalt d’una barca i, amb la postura marcial que es requereix en aquestes ocasions, obria el pas als pastors, als pescadors, al ramat de porcs i als peixos, desfilant tots per la cuina i els corrals, fins arribar a la platja, on manava trencar files…
Vull, amb aquest escrit, retre un homenatge als animals sacrificats a (?), companys també de lleva i que no van tenir la sort, com nosaltres, de tornar a casa.
Tot el que he explicat, no es perquè un tingui una edat i desvarïi. Tinc testimonis que poden confirmar que, a part dels somnis, tot va passar en realitat.
I pel que fa a “(?)”, dir que és el nom del destacament on vaig estar, i que no vull anomenar, no fos cas que el “TC” encara tingués alguna remesa per cobrar i utilitzés aquest escrit com a prova que ell era qui la va subministrar. Només faltaria!!!

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 29 Setembre, in cat (16) A la caserna, cat - Porta i Fernandez, Carles. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: