CARTA DE LA MATALASSA

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 – Playa del Aaiún – 5ª Compañía – Sáhara (A.O.E.), Juliol – Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 – 2ª Compañía de Zapadores – Villa Cisneros – Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 – Octubre 1974.

Hola, Hilari:

L’altre dia, sorprès, em vaig trobar en el correu electrònic un escrit, que si bé anava dirigit a mi, no crec que fos jo el veritable destinatari, ja que després de llegir-lo, primer amb les presses pròpies de la intriga, i de rellegir-lo amb molta més atenció posteriorment, estic segur que el veritable destinatari era el nostre amic Carles Porta, i jo, en canvi, i suposo que degut a la bona i còmplie amistat que m’uneix a ell, vaig servir només de pont.

No et pensis, amic Hilari, que no m’ha costat prendre la decisió de fer-te arribar aquest misteriós correu, ja que qui me’l va escriure i enviar em demanava, per favor, que no en digués ni una sola paraula a en Carles, però, després de meditar-ho durant uns quants dies, no he pogut evitar trair la seva voluntat i fer, gràcies a aquest bloc, públic el que s’explica en aquest escrit perquè tots els companys i amics que el llegeixin coneguin una altra versió de la mateixa tendra història que van viure en Carles Porta i la seva Matalassa, ja que ha estat ella, la humil i fidel Matalassa que en Carles va crear, l’autora d’aquesta

Carta

A qualsevol lloc del desert, un dia qualsevol.

Hola, Enric:

M’hauràs de perdonar que em dirigeixi a tu i no directament a en Carles tal i com havia estat la meva intenció inicial, però m’ha semblat que potser a ell, un home a qui suposo feliçment casat i amb fills, no li faria massa gràcia, després de tants i tants anys, rebre noves d’una ja vella i molt atrotinada matalassa que durant un, per a mi curt, però per a ell molt llarg, període de temps de la nostra joventut va sentir-se tan unida a ell.

No pots imaginar-te, Enric, quina il•lusió va fer-me quan un nebot de l’Abdul, en Mohamed, un xicot molt intel•ligent i espavilat que estudia a Barcelona per fer-se advocat, va llegir a la haima del seu oncle, a través de la pantalla de l’ordinador portàtil que ha dut a casa per les vacances i que ha volgut ensenyar als seus familiars nòmades, el relat que en Carles va publicar a la pàgina on alguns dels que us va tocar fer el servei militar aquí, al Sàhara, hi aboqueu els vostres records.

La veritat és que va fer-me una mica de mal sentir com oncle i nebot reien maliciosament quan en Carles explicava en el seu relat com se li va ocórrer la idea de fer-me aquell tall, gràcies al qual vaig poder oferir-li tot el plaer que ell, tan jove i delerós. necessitava per desfogar-se. Però no m’hi vaig voler fer mala sang. “Que riguin tant com vulguin!”, vaig pensar, perquè l’únic que jo volia era continuar escoltant amb tota l’atenció la resta del relat, gràcies al qual sé ara de segur que ell no m’ha oblidat, de la mateixa manera que jo tampoc l’he oblidat mai a ell.

Com que sou de la mateixa edat, suposo que recordaràs aquella cançó que cantava en Joan Manuel Serrat, i que en Carles posava tot sovint en el reproductor de cassets que amb tanta il•lusió es va comprar a un basar del poble, que en aquell temps anomenaven Villa Cisneros i que ara en diem Dajla: “Ara que tinc vint anys / ara que encara tinc força / i no tinc l’ànima morta / i em sento bullir la sang…”

Te’n recordes, oi que sí?… Doncs així mateix era en Carles: Estava, com tots vosaltres, enyorat pel fet d’estar tan lluny de casa i dels seus i en una terra que li era estranya. S’havia passat tres mesos duríssims en aquell campament a prop de L’Aaaiun, i havia aguantat durant tres mesos més tota mena de vexacions i de burles al principi d’anar destinat a la Companyia de Transmissions, però de cap de les maneres, i molt menys quan ja tenia un bon destí assignat, aquell noi volia que aquests contratemps li arrebatessin la força interior que li proporcionava la seva sang constantment en ebullició per no sentir-se, als vint anys, amb l’ànima morta.

Malgrat que venia molt sovint a l’habitació dels malendreços on jo m’estava, on es treia de la butxaca retalls de revistes que es mirava amb deler, recordo com si fos ara el dia que va fixar-se per primer cop que jo era allà, lligada en aquell racó, de la mateixa manera que mai oblidaré la cara, barreja de sorpresa i de lascívia, i que em va mig espantar quan l’hi vaig veure, que va fer mentre em mirava amb aquella fixació, però quan vaig notar amb la cura amb què em deslligava i m’estenia a terra, i amb la delicadesa amb què es va ajeure de boca terrosa a sobre meu, no solament em vaig sentir alleujada sinó que, i que el Profeta em perdoni, vaig notar que tots els racons del meu cos d’espuma es delien per sentir el contacte de qualsevol part del seu cos de carn i ossos.

De sobte, però, es va aixecar i, decidit, va anar a buscar jo no sabia què fins que, esglaiada, ho vaig saber quan el vaig veure que tornava amb unes tisores a les mans, una visió, aquesta, que va provocar que jo desitgés que el meu cos d’espuma es tornés més rígid que si fos fet de ciment.

“Quina una en portarà al cap?”, vaig pensar, aterroritzada, però no vaig trigar tampoc gens a saber-ho quan vaig sentir la punxada de les tisores… M’havia fet un tall, el molt cafre!, per on, tot seguit, m’hi va introduir i treure un pal i, amb cara de satisfacció, va exclamar: “PERFECTE!!!”

“I per què carat m’ha hagut de fer aquest tall?”, vaig pensar, innocent…

Ai, Enric, Enric… Que bonica és la innocència, però quantes coses bones guanyem quan la perdem!

Igual que en Carles, jo tampoc vull entrar en detalls del que va passar a partir d’aquell dia perquè, com molt bé diu en el seu relat, això forma part de la nostra intimitat, però puc jurar-te pel Profeta que mai m’he sentit tan feliç com durant tots aquells mesos en què vaig ser la seva Matalassa.

Va arribar un mal dia, però, que ell no va tornar. A vegades ja ho feia això d’estar-se un parell, o tres com a molt, de dies sense pujar al nostre niuet, però veient que els dies anaven passant sense que ell tornés vaig haver d’acceptar que la nostra història s’havia acabat per sempre.

No va ser fins al cap de molts i molts mesos que vaig sentir que algú tornava a pujar per l’escala que duia a l’habitació dels malendreços on m’estava, i si jo hagués estat un ésser humà, estic segura que en aquells moments m’hauria sentit els accelerats batecs del cor, però com que no ho sóc, tampoc vaig poder mostrar la cara de decepció que hauria fet quan vaig veure que qui entrava a l’habitació era un xicotet àrab que, amb uns ullarros foscos i brillants, em va veure de seguida i, tot satisfet, se’m va emportar amb ell.

Des d’aleshores, visc amb la família de l’Abdul i, com et pots imaginar, ningú em diu Matalassa, sinó que em coneixen com el matalàs, i si bé no serveixo per res més que perquè a la nit m’hi dormin a sobre, tinc el consol que no visc tancada i lligada en aquella solitària habitació, i el desert sencer és, des de fa una pila d’anys, casa meva.

Al final del seu escrit, diu en Carles que potser una de les causes per les que es deleix de poder tornar al desert és per retrobar-se amb mi, però de ben segur que si es donés el cas, cosa més que improbable, que em tornés a veure, ni tan sols em reconeixeria.

A més a més, de resquitllentes vaig poder veure la fotografia on surt abraçat amb una altra matalassa, i s’ha de ser ben cec per no veure que ella és molt més jove i atractiva que no pas jo, que per molt que m’ho vulgui imaginar, no seré, mai, res més que un senzill matalàs.

Moltes gràcies, Enric, per la teva atenció, i quan vegis en Carles, no li diguis res, per favor, d’aquesta carta, però si t’agraïria que en alguna de les vostres trobades, tu, com aquell qui no vol, li diguessis: “Te’n recordes de la matalassa?”, i si veus que somriu, pensa que jo, a qualsevol indret del desert on em trobi, em semblarà també veure el seu somriure.

Que el Profeta us acompanyi sempre.

La Matalassa.

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 29 Setembre, in cat (19) 34 anys després, cat - Bayé Blanch, Enric. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: