Una nit a la Haima

Ens dirigim al campament base per la carretera que porta a Villa Cisneros, quan de cop i volta el nostre guia i conductor surt de la carretera i comença a seguir unes rodades de cotxe que s’endinsen cap al desert. Hilari que va en el tercer vehicle, però que havia estat present en el moment que li van donar les explicacions al guia, del camí a seguir fins a arribar al campament on passarem la nit, pensa, ens hem sortit de la carretera abans d’hora i immediatament inicia la connexió “periquito ferotge de chacal canvi”… “aquí periquito ferotge endavant chacal canvi”… digues al guia que el camí que cal agafar està a dotze quilòmetres exactes de la segona antena de telefonia i que fa deu que hem passat, per tant cal tornar a la carretera i seguir un parell de quilòmetres més i és allà on trobarem les rodades bones que s’han de seguir fins a unes dunes no molt llunyanes i és on està el campament, a la dreta, canvi i tanco”… Immediatament els cotxes tornen a la carretera i passats dos quilòmetres trobem el camí previst, però les rodades, en un moment donat es bifurquen i tots els que anem al cotxe del guia comencem a pensar, que una de dues: O ell sap on anem, o ja podem començar a treure el manual de supervivència… El fet de que el guia aixequi el cap, i s’acosti al vidre davanter, i oprimeixi la seva panxa al volant com per a veure millor, ens fa pensar el pitjor, que ha de ser que no ho té clar. Algú en aquell moment precís diu la pregunta que tots pensem: Ja saps on vas?. Dir-hoo, i de cop i volta en l’horitzó, apareixen les siluetes de les haimas, palmeres, camells i tot el que s’assembla a un oasi,… Salvats!!!.

La haima menjador

El lloc promet i sembla que no hi ha ningú. Esperàvem que hagués arribat la caravana del “Raid PURAVIDA”. Però no, encara no ha arribat. Comencem a xafardejar i a instal·lar-nos en la haima que el guia ens indica. És gairebé de nit i un saharaui, que és el que sembla que s’encarrega de l’oasi, amuntona branques i matolls, començant a fer una foguera. Ens situem i asentem damunt d’uns matalassos, en un improvisat escenari al costat del foc. I com si tot estigués programat, apareixen de la foscor del campament, dos homes amb un violí i una pandereta i dues dones que es posen a ballar al ritme de la música que comença a sonar.

Festa al campament

Això s’anima, només falta que arribin els del Raid, i comencem a sopar, i festa grossa!!!… A mesura que van ballant i tocant, la fam va creixent. Fins que pel mòbil del guia ens comuniquen que el Raid està parat en un control i trigarà una bona estona en arribar. El sopar es comença a fer imprevisible… Els badalls es multipliquen i tothom després de rebre la notícia comença a pensar en alguna cosa comestible. Un diu que té ametlles, l’altre olives, un altre diu que conserva la barreta de xocolata que li han donat a l’avió. Un desastre!!!. El guia decideix fer una trucada i demanar que portin una mica de menjar. Al cap d’una bona estona arriben amb: Pa, llaunes de tonyina, de sardines y formatgets. Havent sopat, si és que es pot dir sopar, i en vista de l’èxit, hem decidit anar-nos a dormir. Ens instal•lem com podem, agafant matalassos de l’improvisat escenari i col•locant-los dintre de la haima, ja que el terra està molt dur. Això sí, en la situació i posició de cadascun, tenim la previsió que no coincideixin els peus d’un, amb el nas de l’altre. Més que res per allò de no adormir-se com anestesiats… Tots col•locats decidim apagar la llum de les dues espelmes que hi ha i posar-nos a dormir. Mentre un ja comença a interpretar-nos la “serenata nocturna”, l’altre li contesta amb ritme compassat de roncs i un altre fa referència que es tanqui la porta, perquè entra molt aire, però porta no hi ha. El Carles com el seu cognom és el de Porta, decideix col•locar-se tapant l’entrada i així fer la primera imaginaria… La primera, la segona,.. juntament amb la majoria, perquè allà dintre, no hi ha déu que es dormi. Fent ja la segona imaginària, apareix el Raid, seran les tres de la matinada, amb uns quaranta cotxes i camions, i unes setanta persones. El soroll és enorme, amb llums i motors dels vehicles encesos i els ocupants obrint i tancant portes. Carles que està pendent ens informa del que passa. Decidim fer-nos els dormits, no sigui el cas que haguéssim de canviar-nos de Haima… Efectivament la gent del Raid, entra i surt de les haimas buscant lloc on col•locar-se, alguns entren i surten ràpidament de la nostra, però altres més atrevits entren i pregunten si hi ha lloc, qui som?… Carles que en aquests moments està intentant dormir enmig d’habitacle, és despertat amb un peu sobre la seva panxa, l’intrús li pregunta si és un tal no se qui… Ell respon que som un grup de Palència i el pobre estrany se’n va amb la cua entre cames… Això sí, no sense que la Paca li digui que tanqui la porta al sortir…, per cert la haima com he dit abans no té porta. En fi amics, ha estat una nit memorable i per a recordar en molts anys.

Hilari que com altres no ha tancat ull, fa estona que està pensant a anar a les latrines a evacuar, però li fa falta una motivació, aquesta li ve de part de la seva dona Rosa Maria, que li demana que l’acompanyi. Com si fos l’ordre d’un sergent es posa immediatament en marxa i els dos se’n van ha fer les seves necessitats, però sorpresa ja no hi ha lluna i per fi el cel està en tot el seu esplendor nocturn i al sortir del bany per anomenar-lo d’alguna manera civilitzada, es queden els dos extasiats contemplant el cel estelat saharià durant uns minuts, no és una nit de les més espectaculars però no està gens malament i encara que durarà molt poca estona més al començar ja a despuntar l’alba, serà una visió refrescant i que perdurarà en els seus cervells durant llarg temps. Rosa Maria es torna a dormir, però Hilari decideix agafar el relleu i fer la tercera i la quarta imaginària, s’ho pensa millor i gairebé que prefereix organitzar una patrulla nocturna però per a això necessita el suport d’alguns companys. S’arma amb la llanterna i la càmera de fotos i en veu alta reclama voluntaris per a la patrulla, de moment no contesta ningú, o estan dormits o se l’hi fan. Canvia l’estratègia i ara comença a fer fotos amb el flash i il•luminar les cares amb les llanternes, això em recorda, salvant les distàncies, a les novatades “pastilles” que es feien a la mili al Sahara, i per fi aconsegueix despertar a Carles, que és el primer en incorporar-se a la patrulla.

Despertando a Carles

La patrulla es va formant, a Hilari i Carles s’uneix Ramiro i una mica més tard Pere Nolla. Els quatre, armats amb llanternes i càmeres de fotos i vídeo, es dirigeixen cap a les dunes i comencen a inspeccionar tots els racons dels voltants. Descobreixen els ossos d’un dromedari mort fa temps, veuen algun que altre rosegador passejant d’un costat a un altre i les petjades d’altres animals que s’han acostat al campament a la nit. A poc a poc la llum del dia va en augment i per fi surt el sol del nou dia. Per l’horitzó s’acosta la rajada de camells i amb la llum incipient del sol es pot veure amb claredat tot el campament, amb les seves haimes, animals i els vehicles del Raid. Ja de dia i havent desdejunat ens dóna temps de fer una passejada en un parell de dromedaris preparats per a tal efecte. I sense temps per a més, iniciem la nova etapa que ens durà a Villa Cisneros.

Huesos de dromedario
Sortida del sol
Camions del Raid
Dromedaris
Ramiro amb un caballo al campament
Un dromedari simpàtic
Andrés i Hilari a camell
Rosa Maria i Pere Nolla a camell

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 23 Mai, in cat (01) Retorn al Sàhara - 2009. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: