VILLA CISNEROS – PATRULLES I MANIOBRES

Hilari Joan i d’Argila
BIR Nº 1 – Platja Aaiun – 1ª cia – gener-març 1974
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Transmissions Villa Cisneros – abril-setembre 1974
Secció de Transmissions – Edchera – Setembre 1974 a abril 1975

A finals de Maig es va produir el esdeveniment que marcaria el que restava de la meva mili. Hi havia sortida al desert de cinc dies, l’anomenaven patrulla de pràctiques de radio, i es pot dir literalment que hi havien bufetades per poder-hi anar. Patrulla Radio maig 1974 Aquella primera sortida va fer que m’enamores literalment del desert i a partir de llavors, a la que tenia indicis de que hi havia sortida mi presentava voluntari. Amb aquets antecedents era una mica difícil que tots els guripes de radio hi tinguéssim cabuda. Però la sort del destí i que l’hi queia be al tinent Aguilar, va fer que jo estigues a la llista i no tan sols això, si no que em van assignar d’operador de radio. Si no recordo malament solament anàvem quatre o cinc guripes d’un total de vint, inclosos el tinent Aguilar i el sergent Moreno.
Va arribar el dia de sortir. Els cinc Lan-Rover ja estaven preparats i ha primera hora del matí es va iniciar l’aventura. Els Lan-Rover es van dirigir a tota velocitat cap al nord, el paisatge era magnífic, aquelles platges extraordinàries de sorra blanca i aigües amb tonalitats blaves i verdes, però reflectint les tonalitats vermelloses produïdes per la sortida del sol. La badia s’allunya i els vehicles de sobte, fan un gir a la dreta deixant la carretera i durant una bona estona s’endinsen en el que en tens immemorials, deuria ser el riu, de grans dimensions, que va formar la badia de Villa Cisneros. El terreny es abrupte i amb moltes pedres, els vehicles ja no poden córrer com abans, però el paisatge quasi lunar, segueix sent extraordinari. Patrulla de Radio maig 1974Al cap d’una bona estona ens dirigim al nord-oest i ens acostem cap a les parets fosques de la banda esquerra del riu sec. Busquem el lloc adequat per poder pujar a la plana que hi ha entre el riu i l’Atlàntic i per fi trobem un pas. S’ha de posar la reductora, i comença la escalada, pujades i baixades amb pendents imprevisibles, però a fi de comptes la proesa no es infalible i alguns Lan-Rover es queden encallats en una zona de dunes, entre ells el nostre. Es fa indispensable utilitzar les planxes metàl•liques, que s’utilitzen posades sota les rodes, per ajudar a treure els cotxes. De mica en mica superem l’inconvenient i arribem a la immensa explanada de color groc que s’estén fins l’Atlàntic. Em sento tan poca cosa, tan insignificant, es un paisatge impensable, sense cap vestigi de vida. Però que equivocat estic, ja que fins a un lloc com aquest la vida es possible i be que ho podrem comprovar els propers cinc dies. Patrulla de Radio maig 1974 Seguim la marxa i ens acostem als penya-segats que donen al Atlàntic, a on instal·lem el campament.
La rutina dels següents dies vindrà a ser la mateixa cada dia. S’haurà de mantenir un enllaç amb Villa Cisneros, aquest es farà cada dues hores, de dia i de nit i serà la emissora d’un Lan-Rover cada dia, lògicament l’equip de persones assignades, que s’encarregarà, quedant-se al campament en els moments que els altres Lan-Rover marxin. Cada dia es faran pràctiques de radio durant dos, tres hores. Els vehicles que no estiguin de guàrdia amb els seus equips marxaran en diferents direccions fins desaparèixer en l’horitzó. A partir d’aquest moment s’iniciaran els enllaços de prova i faran practiques de converses utilitzant els codis “Q” i “ALFA”, tan amb els cotxes parats, com em marxa.
Una vegada fetes les pràctiques, la resta del dia es de llibertat total. Com l’única cosa que es pot fer, es intentar baixar els penya-segats fins al mar, busquem el lloc proper mes assequible i els primers valents obren camí. Al final acabem baixant pràcticament tots. Aprofitem els moments de marea baixa, en el que les roques han quedat al descobert i el mar ha deixat platja de sorra lliure, per pescar de tot i amb molta facilitat.
Patrulla de Radio maig 1974
Percebes, musclos, algun pop despitat i també peixos. La recol•lecció servirà per fer els àpats, que sonaran a gloria.
les nits són altra poesia. La primera es la posta de sol, impressionant. La segona es quant la foscor es complerta, emocionant. Per molt que vulgui explicar-ho, es indescriptible, s’ha de veure. Milions d’estels que sembla que s’hagin de desplomar al damunt i que arriben fins l’horitzó del mar. Ens fiquem a dormir a les tendes i serà el cansament o serà el silenci infinit, però en segons ens quedem dormits. Quelcom ens desperta, ja no hi ha silenci, algú està remenant les deixalles del menjar, es senten copets metàl•lics i altres sorolls. En qualsevol cas ningú s’atreveix a sortir. La resposta la tenim pel matí, al voltant de les tendes hi ha multitud de petjades, unes semblen d’ocells possiblement gavines i altres d’animals de quatre potes, segurament algun tipus de guineu. Els postres a aquesta magnifica excursió arriba l’últim dia, ja hem desmuntat el campament i estem llestos per la marxa. El tinent està disposat a passar-ho bé i ens diu que farem una marxa ràpida amb els vehicles, ens col•loquem en paral•lel i una certa distància, el Lan-Rover del tinent es col•loca a la dreta i al seu costat el del sergent i a continuació la resta. Es tracta d’anar en paral•lel per evitar la pols que aixequin els altres cotxes i de córrer al mateix ritme que el del tinent.
No senyors, no es una marxa ràpida, es una carrera, acabem d’inventar el París-Dakar. Jo vaig al lloc d’operador que es al darrera, m’agafo com puc a la emissora i als seients, però boto i reboto. L’adrenalina en puja a mil, però gaudeixo com un beneit. La velocitat no serà mes de 90 kilòmetres/hora però degut a la inestabilitat del terreny sembla que anem a 300.
Al darrera nostra s’ha format una boira molt espessa i al davant l’infinit, a mida que avancem el paisatge va canviant i ja no es pot córrer tant, comencen a aparèixer petites plantes i mes zones de pedregars. De sobte el vehicle del tinent va un gir a la dreta i canvia d’horitzó, el seguim, sempre alineats per la dreta, a l’horitzó apareixen unes figures en moviment que poc a poc es van fen mes grans, es un grup de cinc o sis animals que també corre a gran velocitat, poc a poc ens anem acostant ja que la nostra velocitat es superior i ja es poden distingir, son gaseles. Patrulla de Radio maig 1974Un temor m’envaeix el cos, em dona la impressió que l’objectiu no es una carrera, l’objectiu es una cacera i jo en soc totalment contrari, però no podré fer absolutament res, prou feina tinc en agafar-me i mantenir-me assegut.
Ja les hem atrapat, pràcticament estem a sobra. Però els animals fan un gir inesperat a la dreta, que els cotxes no poden seguir i es tornen a allunyar. Del cotxe del tinent sonen els primers trets i també del sergent. La escena es repeteix unes quantes vegades, però la punteria es poca. Realment ha de ser molt difícil donar en el blanc en aquestes condicions.
Per fi ens donem per vençuts i els animals desapareixen tal com havien aparegut. Segurament no hi ha dragonkan, ni muntanya russa que pugui donar unes sensacions com las que vaig viure.
A partir d’aquest moment la tornada ja es torna mes plàcida i anem desfent el camí que ven fer el primer dia. En arribar a la badia de Villa Cisneros la primera vista es magnífica, aquella sorra blanca i aigua il•luminades pel sol, aquells colors i reflexos meravellosos i sorpresa a la platja hi ha un grup de flamencs, amb les seves tonalitats roses que contrasten amb les del seu entorn.
No van passar ni tres setmanes, que hi va haver una segona sortida. Aquesta ja anava seriosament ja que era el 4º Terç de la legió que feia unes maniobres intimidadores. Es tractava d’enviar vàries companyies motoritzades al sud del territori, a la frontera amb Mauritània, i pentinar el territori fronterer durant un dia i una nit, a la recerca de grups guerrillers del Front Polisari. L’objectiu era neutralitzar-los i en tot cas fer-los fugir a l’altra banda de la frontera.
A mi em van assignar d’operador de radio a la tercera companyia legionària. Anàvem un “abuelo” conductor, un ajudant d’operador i jo. Però com que era operador i “guripa”, em va tocar el Lan-Rover mes antic i que portava muntada una emissora antediluviana, com a mínim de la guerra de Corea. La diferència mes important amb les “Racal” que portaven muntades la resta de vehicles i molt mes modernes, última generació a l’any 1974, era que resultava molt complicat iniciar l’enllaç i sobre tot buscar freqüències. Al principi estava molt espantat, però una vegada l’hi vaig agafar el punt ja no vaig tenir mes problemes. La meva missió seria la de mantenir connexió de dia i de nit, amb la resta de companyies i amb Villa Cisneros.
El dia de partida era aproximadament el quinze de Juny de 1974. La marxa s’havia de fer amb tranquil•litat, puc imaginar que es tractava de donar temps als guerrillers del Polisari d’abandonar les seves posicions i desaparèixer al interior de Mauritània. Cada companyia seguiria una recorregut diferent, amb l’objectiu de que totes arribessin al tercer dia a la zona que cada una d’elles tenia destinada, que era entre Tichla i La Güera.
La nostra companyia, havia de passar a les proximitats Bir-Nazarán i fer nit, el segon dia s’havia d’acostar a Auserd, passant la nit i per fi el tercer dia, passant per Tichla a on pararíem a dinar, anar fins a on havíem de muntar el campament base, que es trobava en una zona entre Bir-Ganduz i la Güera, població situada a la frontera i tocant l’Atlàntic.
Es va iniciar la marxa, a la poca estona les companyies es van separar i la nostra va iniciar la ruta esmentada. El tinent de la companyia legionària, per cert recordo que era una persona molt simpàtica i que es va portar en tot moment d’una manera molt correcta amb nosaltres, va considerar que les relacions entre ell i nosaltres anirien molt mes fluides si ens assignava un legionari que ens acompanyes i fos ell el que fes d’enllaç en tot moment. El legionari en qüestió era d’aquells que portaven molta mili, potser vint anys, era caporal i va resultar ser un tipus molt especial que es va portar de forma admirable. A part de complir la seva tasca d’enllaç amb el tinent, es va dedicar a fer-nos de guia turístic i a subministrar-nos en tot moment el que ell creia que necessitàvem, encara que no l’hi demanéssim. Hi havia coses que no sé da on les treia, però si ell creia que necessitàvem un “cubata”, un “bocata”, en general quasi el que fes falta, es buscava la vida i ho portava. Als diferents llocs a on vam parar, es buscava literalment la vida i ens va organitzar entre altres coses que recordo, poder prendre el te en una “haima”, menjar “pinchitos morunos” de carn de camell i sobre tot la nit del tercer dia que en el campament base a prop de La Güera, que va organitzar una mena de cantina. Ell i altres dos legionaris van muntar una espècie de barraca, aprofitant la poca vegetació que hi havia pels voltants, i unes quantes mantes, i al interior es despatxaven tota mena de begudes i altres coses mes potents i que no diré noms. La tabola va durar tota la nit, inclosos el tinent i els suboficials.
Voldria certificar que jo abans de la mili, ni bevia, ni fumava, ni prenia cap mena d’estupefaent, que tampoc ho vaig fer durant la mili i que no ho faig ara. Maniobres al sud del Sàhara juny 1974Al quart dia va començar la acció de la que no puc explicar res, ja que jo no vaig participar directament. El cotxe de transmissions es va quedar al campament base, suposo que acompanyats d’alguns legionaris, i la resta de la companya s’anava a pentinar el tros de territori fronterer assignat. La missió havia de durar part del dia i de la nit. Nosaltres ens vam quedar en escolta permanent i tant els meus companys com els legionaris que es van quedar, armats i en guàrdia permanent tota la estona, per si s’havia de defendre el campament. Aproximadament a les quatre de la matinada van començar a arribar els efectius legionaris que havien marxat.
No puc dir exactament el que va passar, però el mes normal es que si havia guerrillers per la zona, haguessin desaparegut abans de l’arribada dels legionaris. Per les transmissions que vaig fer intueixo que es això el que va passar.
La tornada va ser d’una tirada, però que recordi , a part del insuportable calor que feia, van passar dues coses que s’han d’explicar. A les dues hores d’haver iniciat la marxa, ens vam trobar amb uns nòmades que ens vam indicar que estàvem en territori de Mauritània, potser una duna ens havia tapat algun indicador i ens havíem perdut, o sigui mitja volta i a tornar enrere. Al cap d’una estona el nostre Lan_rover es va començar a escalfar, vam parar i el conductor va detectar que teníem un problema de radiador i no podíem continuar. El tinent ens va dir que ells havien de seguir i que el cap d’una estona ens vindria a remolcar un cotxe grua. Al cap d’unes hores efectivament va venir un cotxe grua que ens va remolcar fins a Villa Cisneros, però la estona que vam estar sols va ser de molta incertesa i segur que es així perquè es de les coses que actualment encara tinc gravades al meu cervell.

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 5 Juny, in cat (17) Sortides al desert, cat - Joan i d'Argila, Hilari. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: