EDCHERA – MANIOBRES, PATRULLES I MOLTES BATALLETES

Hilari Joan i d’Argila
BIR Nº 1 – Platja Aaiun – 1ª cia – gener-març 1974
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Transmissions Villa Cisneros – abril-setembre 1974
Secció de Transmissions – Edchera – Setembre 1974 a abril 1975

En la frontera marroquina
En la segona part de la mili vaig recollir el llegat del final de la primera i ja va ser un no parar de sortides contínues al desert, maniobres, patrulles, simulacres de combat i altres.
A continuació faig una relació cronològica de totes aquestes sortides, per a més tard explicar les anècdotes i incidéncias més importants que em van succeir en elles:
Del 24 al 26 de Setembre de 1974. Destacat a una posició de la legió a 3 quilòmetres de Edchera.
2 d’Octubre 1974. Maniobres conjuntes de la legió i paracaigudistes.
Del 3 al 7 d’Octubre de 1974. Destacat a una posició de la legió prop de la frontera.
9 d’Octubre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió i carros de combat.
17 d’Octubre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió, paracaigudistes i aviació.
Del 28 d’Octubre al 3 de Novembre de 1974. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.
13 de Novembre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió i artilleria prop de “ElHaifa”.
Del 19 al 24 de Novembre de 1974. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.
Del 12 al 13 de Desembre de 1974. Desfilada de totes les tropes del sector nord.
8 de Gener de 1975. Maniobres generals de gairebé totes les forces del sector nord.
Del 11 al 13 de Febrer de 1975. Patrulla de ràdio a les platges de Cap Bojador.
Del 15 al 18 de Febrer de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.
20 de Febrer de 1975. Maniobres de artilleria.
22 de Febrer de 1975. Visita a Fos-Bucraa.
Del 24 al 26 de Febrer de 1975. Maniobres generals prop de Güelta Zemmur
Del 7 al 12 de Març de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.
Del 22 al 26 de Març de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.
Del 2 a 4 d’Abril. Persecució de guerrillers del polisari fins a Edchedeiria.

Frontera marroquina
Durant els mesos de Setembre i Octubre, coincidint amb l’alerta màxima, el 4º terç de legió va mantenir tres posicions defensives en direcció a la frontera Marroquina.
La primera estava situada just en la frontera, la segona a uns trenta quilòmetres de Edchera i la tercera a uns tres quilòmetres de Edchera. A finals d’Octubre ja s’havia consolidat la posició intermèdia que es anomenar “ElHaifa”, i van decidir abandonar les altres dues posicions, o al menys jo ja no vaig tornar.
Hilari Joan destacat a la frontera MarroquinaLa meva primera sortida a les posicions de la legió va ser a finals de Setembre, concretament del 24 al 26 d’aquest mes, a la posició més propera a Edchera. Tot el que vaig poder intuir i presagiar durant aquesta estada i les següents, va ser que s’estava preparant una guerra. Solament arribar, ens van fer camuflar el cotxe. I recordo que ens vam mantenir tots els dies, amb les seves nits en escolta permanent. No se si va estar en aquesta sortida o en altres, però ho situo en aquesta època, el comandament de la companyia legionaria a la qual estàvem assignats va fer una arenga militar. No sé reproduir el que va dir, però sé que va acabar dient que la legió no es rendia i que no retrocedia ni un pam, que lluitaria tothom y fins a donar l’última gota de sang. Als tres pistolos que estàvem se’ns van posar els pèls de punta, i ens van desaparèixer els “cataplines”, segurament es van refugiar a la gola. Per contra als legionaris els va pujar la sang al cap i els seus comentaris feien por, les seves ganes d’entrar en combat eren enormes i segur que si es presenta l’enemic ho hagués pagat molt car.
La segona sortida va ser del 3 al 7 d’Octubre a la posició situada més a prop de la frontera. La posició estava situada en un lloc alt, des de on es veia una important explanada que portaba fins la frontera. En aquests dies també ens vam mantenir en escolta permanent. L’impensable va passar en un moment determinat i enmig d’una comunicació “QSL, QRV…” va aparèixer una veu desconeguda, parlant castellà però amb accent marroquí, amenaçant-me que me’ls tallaria i me’ls faria menjar. En aquell moment l’adrenalina em va pujar a mil i li vaig contestar amb alguna cosa semblant. Però recordo que durant tots els dies vam haver de canviar de freqüència constantment, però sempre el marroquí acabava interferint la comunicació.
Valentin, Florentino i HilariLa resta de sortides a les posicions de la legió van ser totes a “ElHaifa”, en total sis. Una de les funcions de la posició era la de controlar una “carretera” procedent de la frontera Marroquina, des de Tah fins a l’Aaiun. Sempre havia un grup de legionaris fent el control, un Land-Rover amb una metralladora en un costat de la carretera i una tanqueta en l’altre. Un dia el tinent legionari se’ns va acostar i ens va dir si podíem enllaçar amb Edchera. Resulta que havien detingut a un marroquí que estava fent fotos de les posicions de “ElHaifa” i que duia damunt una gran quantitat de diners. Ho comuniquem per ràdio i l’hi van dur escortat.
El nostre principal enemic era la climatologia. Passar una calor insuportable i acompanyant-la apareixien els guerrillers infiltrats de l’enemic, les mosques. Patir un fred insofrible. Gaudir de dies i nits completament clars, amb unes posades i sortides del sol meravelloses, o uns cels nocturns irrepetibles. Sofrir un “siroco” que et podia tornar boig. Mentre estàvem a “ElHaifa” i feia calor, anàvem tot el dia en pantalons curts i sense camisa. Buscàvem l’ombra del cotxe i d’una espècie de barraca que ens vam fer amb branques seques. Hilari Joan a la frontera MarroquinaA les hores de màxima calor intentàvem fer la migdiada, a les hores que la temperatura baixava, jugàvem a les cartes o simplement xerràvem i cadascun explicava el que feia a la vida civil, les seves diversions, les seves amistats, la seva família, la seva núvia, el seu treball i ens ensenyàvem fotos. A la nit ens fèiem cafè amb llet, i mentre xerràvem o jugàvem a les cartes, degustàvem les exquisideses regionals, dels nostres paquets procedents de casa. A qualsevol hora teníem la ràdio amb música. I llegíem les revistes arribades des de la península o les que ens va portar el tinent i per descomptat que llegíem i tornàvem a llegir mil vegades les cartes dels nostres estimats o érem nosaltres els que escrivíem les cartes.
Fins a finals d’Octubre, aproximadament i si no feia siroco, la temperatura era agradable fins a les dotze, a partir d’aquesta hora començava a pujar i entre les dues i les cinc es feia insuportable. Era gairebé impossible posar-se al sol, ens tombàvem sota del cotxe i en companyia d’un milió de mosques. GuirbiEl cas és que les mosques també es refugiaven de la calor posant-se a sota del cotxe, havia tantes que la xapa que estava per sobre de la nostra vista quedava de color negre. Si ens estàvem quiets, elles no molestaven. Però si ha algú se li acudia moure’s, era impressionant el núvol i la remor que es muntava. De totes maneres érem joves i ens agradava bromejar, per tant ningú parava quiet. De tant en tant podien passar deu minuts de tranquil•litat, però els acaba qualsevol de nosaltres pegant un fort cop de revista contra el cotxe, el resultat era que mil havien estat liquidades i la revista donava bona fe d’allò. La diversió canviava quan algú començava ha parlar de les cerveses fresquetes que servia al seu bar de Mallorca. Aquesta tortura encara era major que la de les mosques, la gola es començava a ressecar, el cervell a degustar la cervesa, però la resta del cos no ho acompanyava i s’acabava amb un crit de calla per favor. El remei era beure aigua del guirbi, que de fresca i natural gens, més aviat semblaven pixats de camella, però és el que havia i en aquell moment sabia a glòria.
A partir de les cinc de la tarda, la temperatura s’anava fent de nou suportable, posàvem una flassada terra i començàvem amb les partides de “tute” o “chinchón” i com fins a les dotze de la nit no ens podíem anar a dormir a causa de que hi havia enllaç amb Edchera. Vam instal•lar una llum a la tenda a partir de la bateria del cotxe i estàvem parlant i picotejant les “delicatesen” peninsulars. A partir de Novembre, les temperatures nocturnes van començar a ser més fredes. Recordo que va haver nits en les que vaig passar molt fred i això que dormia vestit, amb el sac i dues flassades. A la nit estava prohibit fer foc, però ens busquem la vida. Fèiem foc a les cinc i el manteníem fins que és feia fosc, però les brases seguien escalfant i aguantaven un parell d’hores. Va haver dies amb un fort siroco, tant que la visibilitat era pràcticament nul•la. Havíem de apuntalar la tenda posant gran quantitat de pedres per a subjectar-la. La primera vegada se’ns la va endur. En dies de fort siroco l’únic refugi era el cotxe, tant de dia com de nit. Quan parava podíem començar a descansar, però el nostre estat era lamentable, semblava que estàvem arrebossats, el nostre color de pell i cabell era el mateix que el de l’entorn. El siroco podia durar un o més dies, però la calma solia anar acompanyada d’una calor sufocant.
Explsión cerca del campamentoAl principi d’estar “en ElHaifa” va venir una companyia de sapadors que es van dedicar a fer una sèrie de posicions defensives, pous de tirador, trinxeres. Al ser un terreny molt pedregós havien de posar càrregues explosives. A mesura que ells treballaven, nosaltres contemplàvem l’espectacle i molt de tant en tant havíem de canviar el cotxe i la tenda de lloc. Les explosions aixecaven les pedres a més de cinquanta metres i un fum negre ho envaïa tot. Quan es treballava a pic i pala els legionaris també si posaven. Un dia que estàvem observant i aplaudint les explosions, va haver una que va ser superior a les altres, les pedres van pujar cap al cel, els meus reflexos i el dels meus companys van funcionar com una molla i vam començar a córrer. En un marge de poc temps vaig començar a escoltar els cops que les pedres al meu voltant. L’ensurt va ser enorme, però per sort solament van sortir danyades dues tendes i un Land-Rover.
Si el comandament legionari de torn ens ho permetia, solíem fer una petita excursió a peu, fins a un pou d’aigua proper. Calia caminar una bona estona i amb el sol que queia acabàvem suats i esgotats. En el lloc hi havia, efectivament, un pou d’aigua, que tenia uns cinc metres de profunditat. La primera vegada vam anar amb uns legionaris que ja coneixien de la seva existència, i per tant vam anar preparats amb una galleda i una corda. Trèiem aigua del pou i ens banyàvem amb aquella aigua que estava fresquíssima o això ens semblava.
Durant els mesos d’Octubre i Novembre va ser molt habitual la realització de simulacres de combat per part del 4º terç de la legió, acompanyat d’altres unitats. Oficialment els deien maniobres, però a mi m’agrada més anomenar-los simulacres. Solien durar un dia i es realitzaven normalment, als voltants de les posicions de ElHaifa. Jo vaig participar en varis, els que he relacionat en la llista prèvia. Sortíem de Edchera o del Aaiun i ens dirigíem al punt de concentració de les tropes i ens presentàvem a la unitat a la que havíem estat assignats, normalment a una companyia de la legió, menys un parell de vegades que vaig haver de presentar-me a unitats d’artilleria de les que guardo molt mal record. En aquests simulacres podien participar unitats legionàries, unitats legionàries i paracaigudistes, unitats legionàries i carros de combat, unitats legionàries, paracaigudistes i aviació, unitats legionàries i artilleria. L’activitat de transmissions era fins a cert punt divertida, en primer lloc perquè eren dies en els que havíem de treballar i molt en el que ens havien preparat, o sigui que ens passàvem el dia transmetent i rebent radiogrames, en segon lloc perquè a l’estar agregats al comandament d’una unitat de les que intervenia en les maniobres ens assabentàvem perfectament de tots els moviments de vehicles i tropes que s’estaven realitzant i en tercer lloc perquè el comandament se situava en llocs a on es veien perfectament aquests moviments.
En un dels simulacres, una companyia del 4º terç havia de provar un nou armament que l’anomenaven filo-dirigits. Es tractava d’un artefacte, espècie de míssil, que estava muntat en la part del darrere d’un Land-Rover. El míssil estava connectat a una bobina de cable enorme, potser un quilòmetre, no ho puc determinar. Es tractava de disparar el míssil i anar-lo dirigint amb el cable que duia connectat fins al seu objectiu. Des del nostre punt privilegiat d’observació podíem veure l’esdeveniment. Un primer Land-Rover dels tres que duien muntat el filo-dirigit va iniciar les proves, un dels legionaris, el que estava al comandament del Land-Rover va prémer una espècie botó d’un comandament i el filo-dirigit va començar a elevar-se, fent corba cap a l’objectiu. La bobina desplegava cable a mesura que el míssil avançava, però de cop i volta la bobina va quedar encallada i el míssil per un instant va quedar suspès a l’aire. Des de la nostra posició vam poder veure com els legionaris sortien corrent en totes direccions, allunyant-se d’on estava suspès el filo-dirigit. El temps s’eternitzava, però la resolució va passar en un parell de segons, l’artefacte es va quedar sense poder de tracció i es va precipitar cap al terra. Un reflex va fer que tots ens llancéssim de cara al terra, ja que la distància no era massa gran perquè l’impacte no tingués alguna conseqüència. Però es va escoltar el soroll d’un cop metàl•lic contra el terra i es va fer el silenci. Per sort l’andròmina no va explotar, o ja ho havien previst així, per si de cas.
Un dia de tornada a Edchera va ser com una espècie de Ral·li, entre els quatre cotxes de transmissions que havíem sortit de maniobres aquell dia. Com ja hagués ocorregut amb anterioritat el tinent ens va donar permís per a circular a tota velocitat. Aquesta vegada anava davant i vaig poder gaudir molt més de la carrera. Els vehicles anaven gairebé volant entre sots, cactus i pols, a cada sot li seguia altre i a cada bot li seguia un rebot. Cada cotxe seguia el seu camí i tots volien anar el primer, veient-se els altres tres Land-Rover deixant la seva cua de pols. Havia moments que la velocitat s’acostava als cent quilòmetres hora i jo diria que era una velocitat suïcida al no circular per carretera i amb moments de visibilitat molt limitada per la pols dels cotxes precedents. Encara que perillós va ser molt emocionant.
Tot va començar de bon matí. El tinent ens ordena preparar-nos immediatament per a sortir de maniobres. Sortim quatre cotxes de transmissions amb direcció a un lloc pròxim a les posicions de “ElHaifa”, a l’arribar comencem a veure tota classe d’armament de tots els calibres, preparat per a disparar, amb un desplegament de tropes impressionant. El front podia tenir uns deu quilòmetres d’amplitud. Ens dirigim cap a on es trobava el comandament de les maniobres, a on van començar a arribar els alts comandaments militars de tots els cossos destinats al Sàhara, se’ls va acomodar en una petita altura on visualitzava tot el desplegament i es podia observar perfectament, el lloc on es concentraria tot el foc de les diferents armes. Se’m va ordenar dirigir-me a donar suport de transmissions a una unitat d’artilleria autopropulsada, la de major calibre de les que havien de disparar. Per tant vaig indicar a Valentín el conductor que dirigís nostre Land-Rover cap a aquest lloc i ens vam posar a la disposició del comandament de la unitat d’artilleria. Estàvem ja situats en una petita altura i des de on es veia perfectament el turó on estava el suposat enemic i que es trobava just al davant nostre. Acabo de rebre la radiotransmissió de l’hora que ha de començar a disparar la nostra unitat i ha de fer en cinc minuts. L’hi comunico al comandant de la unitat.
Frontera marroquinaDe sobte en el turó on s’ha de concentrar el foc, apareix un Land-Rover de transmissions d’Edchera, encara que a la vista i a causa de la llunyania la imatge és molt petita, la seva antena ho delata. El cor se m’accelera però sense temps de pensar, em trobo amb la cara del comandant, crec recordar que tenia aquest rang el comandament de la unitat d’artilleria, m’està esbroncant de mala manera, crec entendre que tinc menys de cinc minuts per comunicar al inepte del meu company que desaparegui, que ell comença a disparar. Em salto tot el protocol de comunicacions i intento connectar, crec que parlem totes les unitats de transmissions alhora, però per fi em tranquil•litzo i poso ordre i apareix el conill a punt de ser caçat (QSL, QRV…), m’intenta explicar que està buscant la unitat legionària a la que està assignat i ha pujat al monticle per a veure millor on pot estar. Jo li dic doncs ets un “guripa pipiolo”, mes fort va ser el que li vaig dir, surt d’aquí a la veu de ja, si no et fan puré, “vull suposar que no haguessin disparat, però…” Veig desaparèixer la llebre i gairebé immediatament el turó es converteix en un fregit de pollastres. Durant una hora es dispara tot tipus d’armament, canons, bateries, morters, míssils. AL trobar-nos molt prop d’una de les peces d’artilleria autopropulsada, cada vegada que realitzava un tir, el baluern era enorme, el sol retrunyia i el nostre cotxe, amb nosaltres inclosos, donàvem un petit salt. En l’horitzó es veien els impactes i les flamarades corresponents, acompanyades d’un fum negre que s’aixecava a cada impacte, arribant en un parell o tres de segons a les nostres oïdes el seu soroll ensordidor.
A mitjans Desembre es va realitzar una desfilada de totes les forces del sector nord. Uns 15000 homes i 4000 vehicles de tot tipus. El motiu va ser per la designació del nou capità general de Canàries. En la desfilada també va intervenir el 4º terç de la legió i amb ell la secció de transmissions de Edchera. El dia abans vam anar a l’oasi Meseied amb els cotxes i els vam rentar amb l’aigua abundant de l’oasi. El dia de la desfilada, tota l’agrupació va sortir en direcció a l’Aaiun, detenint-nos en un lloc predeterminat. Mirés on mirés i fins a l’horitzó estava tot ple de vehicles i soldats per tot arreu. A les 12 va començar la desfilada. Un veritable desastre des del meu punt de vista, ja que es va organitzar tal polseguera, que havia moments en els que no es veia el vehicle precedent. Quan vam començar a moure’ns ja estàvem completament arrebossats per la pols. Cotxes, emissores i tot l’equip va quedar fet un desastre, per sort al ferro li dóna igual la brutícia, el problema era nostre, ja que la pols ens va fer plorar els ulls i ressecar la gola i en moments ens produïa nàusees. Tot es va solucionar amb la dutxa que ens vam poder donar a l’arribar a Edchera.
En el mes de Febrer van ser constants les sortides. A la relació inicial es pot veure que van ser quatre, més una a les posiciones de “ElHaifa” .
Patrulla aprop de cap Bojador
Estant al Regiment Mixt d’Enginyers de l‘Aaiun, es va organitzar una patrulla de pràctiques de ràdio, molt semblant a la que ja vaig relatar de la meva estada a Villa Cisneros. La destinació va ser a les platges i penya-segats de Cap Bojador. Vam anar a un lloc on la costa és un enorme penya-segat i vam aconseguir trobar un lloc que fa una espècie de cala i al que vam poder accedir amb els vehicles. Les ones eren enormes i el penya-segat es feia respectar, el paisatge impressionant però bonic alhora i sobretot molt salvatge. El pitjor va ser la nit que em va tocar guàrdia de ràdio. El cotxe de transmissions de guàrdia, estava situat en solitari en la plana per sobre dels penya-segats. El cel estava molt serè però sense lluna, es veien totes les estrelles i galàxies hagudes i per haver. Les hores de la nit que vaig estar completament sol, fent la guàrdia, se’m van fer molt llargues. Vaig passar moltíssim fred i vaig veure ombres per tots llocs. Crec que vaig demanar el sant i senya un mínim de cinc vegades i l’única vegada que ho hauria d’haver demanat, que va ser quan se’m va acostar un tinent a veure com estava tot, no ho vaig demanar. Per sort, aquell tinent tan jove i espantat com jo, em va veure la cara i no va dir res referent a la petició del sant i senya, es va limitar a entaular conversa d’altres temes i passar una estona en companyia. D’altra banda van ser dies de recol•lecció de musclos i percebes que vam degustar en tots els apats.
Fos-Bucraa
S’organitza una visita a Fos-Bucraa de cent legionaris i pistolos de Edchera. Es va fer per sorteig. L’excursió dels cent agraciats es va fer en autocars, als que va acompanyar una secció de legionaris de servei i per descomptat el nostre cotxe de transmissions. Va ser una visita interessant, vam poder veure totes les instal•lacions i ens van donar un bon menjar.
La partipació en unes maniobres d’artilleria va ser per oblidar. Quan em vaig presentar al capità de la unitat, aquest em va dir de molt males maneres i cridant-me, que és el que fèiem allà, que no li servíem per res i que ens poséssim en un racó i no molestéssim, realment desagradable aquell capità. Recordo que aquells artillers que estaven a les seves ordres, estaven molt de mala gana i complien per la por que els donava aquell dictador. Van disparar de nit, les dianes estaven situades en una esplanada a uns quilòmetres. Disparaven bales traçadores que il•luminaven una àmplia zona, al mateix temps que bales incendiàries tenyien de vermell i foc tot el lloc.
Es van organitzar unes maniobres generals de totes les forces de xoc del sector nord. Es pretenien dos objectius, primer fer una demostració de força als marroquins i segon acoquinar als guerrillers del Front Polisari, que últimament estaven augmentant la seva activitat. L’objectiu de les maniobres era un lloc proper a Güelta Zemmur. Jo com gairebé sempre vaig anar amb una companyia del 4º terç, vam fer moltíssims quilòmetres durant tres dies i per fi al tercer dia, en un lloc fronterer de nom en clau SC4, es van completar tots els moviments d’atac, amb intervenció d’aviació, helicòpters, paracaigudistes, artilleria i carros de combat. La tornada va ser espectacular, ja que totes les forces van tornar al mateix temps, va haver moments, sobretot de nit, que la filera interminable de llums vermelles semblava més l’autopista al seu pas pel Vendrell en una nit d’operació tornada, que una caravana de vehicles militars.
A principis d’Abril de 1975, em va tocar fer una última sortida i la més arriscada. Aquell dia hauria d’haver anat al Regiment mixt de l’Aaiun per quedar-me definitivament i llicenciar-me en uns quinze dies. Però s’havia localitzat un grup important de Polisaris que s’havien agrupat en unes muntanyes prop de Edchederia i es va ordenar al 4º Terç, amb ajuda d’unitats d’Helicòpters i de l’aviació, una operació de càstig per a intentar neutralitzar-los. El tinent em crida i em diu, Argila vas a sortir a la teva última patrulla porta’t bé. Vaig sortir amb una companyia del 4º terç i ens vam dirigir cap a Smara on vam passar la nit. A l’endemà vam fer nit a prop de Hausa. Al tercer dia ens vam dirigir cap a Echedeiria, i en un lloc de relleu molt abrupte vam muntar el campament. En això que m’arriba un radiograma que indica que en unes muntanyes properes i que tenim a la vista, hi ha indicis que els guerrillers s’han refugiat en unes coves. Passo el comunicat al tinent legionari. A l’estona el tinent em diu que he d’enviar un nou radiograma xifrat i em porta apuntades unes coordenades.
Destacat a la frontera Marroquina
Ràpidament transmeto el comunicat amb les coordenades i no passen ni deu minuts que tres avions “mirage” procedents de canàries, crec, sobrevolen la nostra posició i es dirigeixen a tota velocitat cap a les muntanyes que tenim davant. Sense previ avís llancen els seus míssils, en un lloc concret, incendiant tota el turó. De tornada, els avions fan un parell de passades en vol rasant sobre les nostres posicions i batent les ales en senyal de salutació. La veritat és que ens va embargar a tots els presents una emoció indescriptible, vam aixecar les mans, alguns vam llançar la gorra a l’aire i cridant molt fort vam saludar aquells avions. Crec que això era indicatiu que la moral dels legionaris era molt alta i que difícilment haguessin sortit derrotats si hagués esclatat el conflicte. Tot seguit els legionaris es van desplegar pel lloc bombardejat, per a anar a inspeccionar-lo. A l’arribar a les coves on se suposava estaven els guerrillers, van trobar restes de que efectivament hi havien estat, però ja s’havien marxat.

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 18 Abril, in cat (17) Sortides al desert, cat - Joan i d'Argila, Hilari. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: