LES CONFESSIONS D’UN PELADOR DE PATATES

Carles Porta i Fernandez
BIR Nº 1 – Platja de l’Aaiun – 3ª cia – octubre-desembre 1973
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Transmissions Villa Cisneros i Aargub de gener a desembre 1974


Avui, per primera vegada he pelat patates a la cuina de casa meva assegut en una cadira. Fins ara ho havia fet de peu … però avui em fa mal l’esquena i m’alleuja el seure. Perquè dic tot això?, Doncs perquè me’n recordava de quan ho feia a la caserna. Els que sou assidus de Mili Sàhara, sabreu que vam complir el servei obligatori de l’època, la famosa “mili” al Sàhara. No us explicaré una batalleta, perquè àmpliament si repasseu la nostra web, trobareu infinitat d’històries i anècdotes de la nostra mili. Però avui, el que vull explicar-vos és el que em va passar en aquell temps a la cuina de la caserna. També amb una patata en una mà i un ganivet en l’altra …

Va ser segurament al gener o febrer de 1974, no ho recordo bé, jo era el que s’anomenava un “guripa” (nouvingut a la destinació) per tant, a part de rebre les mil i una novatades, pràcticament ens corresponia realitzar els serveis més durs de la companyia, perquè així poguessin descansar d’aquestes tasques els més veterans de la companyia.

El servei de cuina, era el més temut per la duresa de l’horari, (calia aixecar-se molt d’hora) les olors desagradables i el gènere que havia de manipular, de vegades, a un se li regirava l’estómac … Per això era temut que et toqués. Alguns companys, no citaré ara els seus noms, quan els havia tocat el servei, es presentaven al cap de cuina i a continuació, després d’apuntar-lo en el llistat, sortien per una porta discretament per no tornar … Això indicava primer, la falta d’organització i segon, que tot i el risc que suposava fugir del servei, valia la pena lliurar-se d’ell. Sobretot, pel fermall final, que consistia en el desagradable treball de portar totes les escombraries a un descampat i tirar-les perquè els nadius les recollissin. Si busqueu a la web, hi ha diverses històries que ho expliquen amb detall … Ah!. Una salutació a un que estarà llegint aquest relat i que sé de bona font, que és un dels que va sortir per una d’aquestes portes …

A la nit, un cop formats a l’interior de la companyia dels “pistolos” (nom que se’ns donava als no legionaris que residíem a la caserna) de transmissions de Villa Cisneros, que estava en un pavelló de la caserna d’Alejandro Farnesio (caserna insigne de la legió). Estaven passant la retreta, per nomenar els serveis a realitzar al dia següent i les imaginàries de la mateixa nit. Quan ja el furrier començava a anomenar els serveis més temuts, amb un silenci sepulcral, tots estàvem atents per saber qui serien els afortunats, que per més desgràcia, en ser dissabte a la nit, els serveis es realitzarien en diumenge … únic dia, en què un podia descansar … I llavors va sonar la famosa frase que un no voldria mai escoltar:

– Carlos Porta Fernández!!!. Cocina!!!!
– A la orden , presente y cocina!!!!….Respondí…

Sobre les cinc i mitja de la matinada el que feia segurament la tercera imaginària, em sacsejava despertant-me amb la desagradable frase de:-Guripa! Que te toca cocina !!!.- Despert i mig somiant, em vestia després de col • locar el jersei de llana de color verd fosc, que m’abrigaría del fred de la matinada sahrauí … L’últim pas era calçar-me les “Nailas”, (calçat semblant a les sandàlies de platja) per dirigir-me al costat dels desafortunats companys, que igual que jo, els va tocar cuina. Amb les mans a les butxaques del “chester”, encongint les espatlles i amb el pas ràpid per arribar com més aviat a la cuina, vaig creuar totes les companyies i el pati d’armes, fins arribar a les dependències on hi havia la cuina.



– A la orden mi cabo… soy de transmisiones y me ha tocado cocina-. El responsable, caporal de cuina, fregant-se les mans també per escalfar-se-les del fred, em va assenyalar el lloc on havia d’adreçar-me per ajudar a un parell de veterans, que per la seva aparença, haurien de portar diversos reenganxaments a la legió … Transcorregudes un parell d’hores i havent preparat, el cacau amb llet aigualida, les galetes , parar les taules, a cop de corneta entrés la tropa a esmorzar i després d’haver recollit totes les sobres i tots els estris empleats i haver fregat el terra del menjador … Tranquil • lament, vaig poder esmorzar en una part de la nau, com un petit privilegi al treball realitzat fins aleshores. Dirigint-me de nou al cap de cuina, per preguntar-li que havia de fer, em va assenyalar amb el dit, uns sacs de patates i em va ordenar que em posés a pelar-les … En veure tal quantitat de sacs, vaig pensar que em llicenciaria pelant patates … A la poca estona van arribar reforços, entre ells un legionari que calculo que tindria uns seixanta anys. Es va asseure davant meu i després de murmurar un renec, es va posar a pelar les patates com jo. Al cap d’uns instants, potser per la monotonia d’anar omplint la galleda, patata a patata, el legionari em va dirigir la paraula amb una pregunta recurrent per a tal ocasió:

-Qué pistolo, pelando patatas, ¿no?- .
-Si, claro que remedio- Li vaig contestar.
-Llevas mucho tiempo aquí?-
-En la cocina, o en el cuartel?- Em vaig atrevir a respondre la seva pregunta amb una altra. A la qual ell, com cabrejat va contestar.
-En el cuartel, coño!!!.
Jo més explícit li vaig dir.
-Llegué en Enero, y supongo que si todo va bien, dentro de un año ya estaré en casa.

Ell, no pelava patates, les destrossava, la mà en què sostenia el ganivet clavava cada vegada amb més pressió la patata, com si la pobra tingués la culpa de la seva rutinària vida o interminable tasca del dia … La curiositat, i per seguir la conversa que havíem deixat, quan li vaig comentar la meva afirmació que amb el temps tornaria a casa. Li vaig preguntar …

-Y tú, cuanto tiempo llevas aquí?…
Ell, en to de donar pena em va respondre.
-Ufff!!! Ni se sabe, lo que me queda, chaval…-
I jo vaig preguntar –Y porque?-

Va alçar la mirada que s’amagava darrere d’aquelles espesses celles, amb aquella barba que descrivia el pas dels anys, i amb la mà que sostenia el ganivet em va indicar que m’acostés. Li vaig fer cas, i em vaig aproximar per escoltar la seva resposta. Va mirar de reüll a la seva dreta i esquerra i abalançant-se sobre la meva orella, en veu baixa em va xiuxiuejar:

-Estoy aquí porque maté a mi mujer, mejor dicho, la degollé!!!-

Jo, no sabia quina cara posar, no cal dir … Els meus ulls no van deixar ni un instant de controlar la mà que amb el ganivet pelava les patates i vaig procurar allunyar-me prou, després de l’acostament que havia realitzat per escoltar la seva resposta … En aquest instant el caporal de cuina, en veure’ns des de lluny que estàvem xerrant, ens va cridar l’atenció i va ordenar que estiguéssim per la feina. Gràcies al cap, em vaig estalviar de seguir parlant del tema. Ja no vam tornar a parlar aquell dia mai més, ni fins després d’haver pelat l’última patata …

Vaig arribar a la nit a la meva caserna un cop acabades les meves tasques a la cuina. El primer imaginària ja havia tancat els llums i els companys es disposaven amb els últims murmuris, tos i esternuts a dormir. Em vaig treure la roba necessària per estirar-me a descansar, no sense abans pensar en tot el que m’havia succeït durant el dia. A la poca estona, segurament pel cansament , ja m’havia adormit …

Després, amb el temps vaig saber que hi havia gent que s’apuntava a la Legió per delictes de sang. Quan ingressaven i signaven el contracte, el seu passat no existia, però quan acabava i decidien no renovar, segons el temps transcorregut, la policia els esperava a la sortida …

El personatge, la història i el motiu del seu allistament, és realment el que em va explicar. Encara que amb el temps he arribat a pensar que s’ho va inventar per espantar-me. No vam coincidir més a la cuina, i mai més el vaig tornar a veure. Ara, això sí, cada vegada que pelo patates, penso en ell.

Carles Porta Fernández. Reemplaçament d’octubre del 73. Bir n º 1 – 3a. Companyia. n º 205 – Barracot 36. Destinat a Villa Cisneros. Companyia de Transmissions. 4 mesos destinat al destacament d’ Aargub com a operador de ràdio. El dia 5 de desembre de 1974, em vaig llicenciar.

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 7 Novembre, in cat (16) A la caserna, cat - Porta i Fernandez, Carles. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: