El COMPANY ANÒNIM DEL BARRACOT 36

Carles Porta i Fernandez
BIR Nº 1 – Platja de l’Aaiun – 3ª cia – octubre-desembre 1973
Regiment Mixt d’Enginyers nº 9 Transmissions Villa Cisneros i Aargub de gener a desembre 1974


Segons el que recordo, més la informació que he anat recollint d’altres companys, així com pels els càlculs que he anat fent, he arribat a la conclusió que els barracots del BIR feien uns seixanta metres quadrats, i que, a dins, s’hi podien encabir entre cinquanta i seixanta reclutes, distribuïts en pisos de dues i de tres lliteres d’alçada, col•locades a banda i banda d’un passadís central.
Barracot 36Quatre parets de fusta amb finestres –alguna inservible per a aquesta funció-, una porta d’entrada, una teulada per sostre i el terra de ciment eren els elements que formaven aquell habitacle, d’un estil, per anomenar-lo d’alguna manera, estrictament funcional.
En els estrets espais que quedaven entre pis i pis de les lliteres és on hi deixàvem els “petates”, els quals ens feien la funció de maleta, d’armari, de rebost pels escassos queviures que ens compràvem i de tauleta de nit. A l’entrada del barracot, tot just traspassar la porta, hi havia una taula i una cadira, que era on es col•locava el que a aquell dia li tocava fer de “cuartelero” i, a la nit, on s’asseien els quatre a qui els tocava fer cada una de les quatre “imaginàries”. (La quantitat de cartes amoroses que s’hi hauran escrit sobre aquella taula…, i la de llàgrimes que hi hauran caigut al damunt!)
També recordo que, al final del passadís central, entrant, a mà dreta, hi havia un bidó cilíndric, d'”uralita” –un material que, per cert, ara han descobert que és cancerigen- que tenia una aixeta incorporada per on hi rajava l’aigua a la qual, de tant en tant, hi dissolien unes pastilles que m’imagino que devien ser perquè l’aigua fos més potable. Aquell bidó, per altra banda, era sempre motiu de baralla entre tots nosaltres ja que tots nosaltres volíem ser els primers en anar-hi a beure quan tornàvem, assedegats, de la instrucció.
A l’altre extrem del barracot, és a dir, segons s’hi entrava i anant cap al fons per la mà esquerra, hi havia una minúscula habitació individual, a la que s’hi accedia traspassant una rònega cortina de roba. Era, més que una habitació, un minúscul cau, però que pel fet d’haver-hi un llit individual i un armariet on poder-hi guardar les coses, ens semblava, a la resta dels que estàvem encabits dins d’aquell barracot, la “suite” nupcial d’un hotel de cinc estrelles. Aquella “luxosa” habitació era el lloc on hi dormia el nostre instructor, el que d’alguna manera vetllava per l’ordre i el respecte en aquella mena de galliner de galifardeus que érem l’escassa seixantena d’aprenents de recluta que habitàvem dins les quatre parets d’aquella cofurna.
Quatre parets, doncs, que van ser la nostra “llar” durant els tres interminables mesos que va durar el campament fins que, uns dies desprès de la jura de bandera, ja ens van traslladar als diferents destins de cadascun, fet que va provocar que la gran majoria de nosaltres ens haguéssim de separar per no veure’ns, alguns, ja mai més.
La vida diària del campament no us l’explicaré, ja que tots els que hi vau estar sabeu prou bé com era, i potser sonaria a la clàssica “batalleta” que, cada cop més, ens agrada explicar a mesura que ens anem fent grans…
… No; jo, després de tota aquesta ubicació inicial, només vull parlar d’un personatge que ben bé fins desprès d’un parell de setmanes d’estar-nos instal•lats en un d’aquells barracots, concretament en el 36, ningú dels que l’ocupàvem va adonar-se que existia. Sento no recordar el nom d’aquell personatge però, si us sembla, el podem anomenar, a partir d’ara, “Eudald” (per allò de dormir a dalt), ja que l'”Eudald” ocupava una de les lliteres de dalt de tot en un racó del barracot:
Tot va començar un vespre en què, poc abans que toquessin “silenci”, uns quants companys ens estàvem asseguts al passadís central quan, tot d’una, vam veure aparèixer algú obrint-se pas entremig de nosaltres dient: “Permís…”
EdualdLa primera impressió que em va fer aquell personatge va ser la mateixa com si acabés de veure un fantasma –això sí, sense llençol-, que apareixia del no res, i a qui uns ulls enormes se li destacaven rere els gruixuts vidres entelats de les ulleres que duia, unes ulleres de pasta negra que, malgrat haver estat concebudes més per portar i durar que no pas per afavorir, un esparadrap que el pas del temps havia acabat ennegrint del tot i que subjectava la patilla dreta a la resta de l’aparell òptic delatava que qui les portava volia que li continuessin durant sense continuar important-li que l’afavorissin més o menys.
Tots, estranyadíssims, el vam mirar pensant-nos que qui acabava de passar per entremig nostre s’havia equivocat de barracot… Però no; era clar que no, ja que, de reüll, tots vam observar que aquell “aparegut”, com si res, havia escalat fins una de les lliteres de dalt de tot per col•locar-s’hi al damunt amb tota naturalitat. No hi havia cap mena dubte, doncs, que aquella era la SEVA llitera. Els companys i jo, com si res, vam seguir xerrant, però malgrat que tots vam fer el posat de no haver-nos adonat de res, era evident que sí…
… I n’era era tant, d’evident, que l’endemà mateix, just a l’hora d’aixecar-nos al toc de “diana”, tots, més o menys dissimuladament, intentàvem no deixar de petja aquell inèdit personatge, un més d’entre nosaltres però que, per nosaltres i desprès de tants dies, era un veritable desconegut.
No cal que us recordi si n’anàvem, d’atrafegats, durant tot el sant dia mentre va durar el campament, no obstant això, però, vaig estar amatent per poder aprofitar la primera ocasió que vaig tenir per fer-m’ho venir bé i iniciar una conversa amb aquell company “aparegut”, i així que vaig poder, l’endemà mateix d’haver-lo “vist” per primer cop, vaig iniciar-la amb els típics formulismes, gairebé de rigor, que tots havíem utilitzat per fer-nos conèixer els uns amb els altres: “Com et dius?”… “Ah!, doncs jo em dic qual”… “Jo sóc de tal lloc. I tu, d’on ets?…”
Em sap greu no recordar-me de com em va dir que es deia l'”Eudald”, ni tampoc del poble de Catalunya d’on em va dir que era, però sí que recordo que quan, pres per la curiositat i després d’una estona de parlar amb ell, no em vaig poder estar de preguntar-li que com era que se li veien aquells ulls tan grossos, ell em va explicar que era a causa del gran augment que produïen els vidres per culpa de l’altíssima graduació de les ulleres que havia de dur, i era per això que, darrere aquells culs de got que talment semblaven els vidres de les seves ulleres, l'”Eudald” mostrava una mirada d’aquelles que, mentre et parlen, no et miren als ulls, sinó que miren a l’infinit, dirigint-se on intueixen, i no pas on veuen, que ets.
Jo no em volia acabar de creure tot el que ja m’estava imaginant, però cada cop se’m feia més evident que si bé l'”Eudald” no era totalment cec, sí que estava al llindar de la ceguesa, i com que en aquella època jo fumava i en aquell moment tenia a la mà un paquet de “Camel”, se’m va ocórrer ensenyar-l’hi, alhora que li preguntava, gairebé sense gosar:
-El veus el camell que hi ha en aquest paquet?
-No; només hi veig colors –em va respondre amb absoluta naturalitat.
Ara sí que ja, intentant dissimular la meva indignació perquè tot el que em temia cada cop se’m feia més evident, vaig preguntar-li:
-Però, tu…, no has al•legat que no hi veus… gaire?
-Sí, sí; i tant!… –va contestar-me, tot convençut, però de seguida va canviar aquell to segur de veu per afegir, frustrat-: Però no em van voler fer gaire cas quan els ho vaig dir a la revisió que em van fer a Barcelona.
Estranyat i sorprès alhora davant aquella darrera resposta, vaig voler saber:
-Però…, si no hi veus… amb claredat, per què no hi vas insistir?
-És que em va fer por. Aquella gent m’imposava molt! –va contestar-me d’immediat, i com que jo restava sense dir res, va continuar explicant-me-: Vaig pensar que, potser, un cop incorporat al destí, em farien més cas, però des que vaig arribar al BIR no he tingut temps de res. A més a més, aquí…, encara em fan més por… L’altre dia, fent la instrucció, es veu que me’n vaig anar de la fila i em van donar un puntada de peu al turmell… Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut.
Amb el temps ja passat, crec que l'”Eudald” era bastant més llest del que semblava, i ho dic perquè he anat lligant caps del desenllaç final que va tenir aquesta història, encara que també és cert que no sabré mai si el desenllaç va ser per pura casualitat, o va ser ell qui el va provocar:
Al cap d’uns quants dies des que va tenir lloc aquella primera xerrada amb l'”Eudald”, a la nostra companyia ens va tocar anar a fer pràctiques de tir. Una gran esplanada de sorra finíssima, gairebé pols, en un tros de la llarguíssima platja a prop del campament, havia estat destinat com a camp de tir i, un cop hi vam arribar en formació, vam rebre tota mena d’instruccions i d’explicacions fins que ens van anar col•locant en vàries fileres.
Un rere l’altre, i val a dir que amb totes les precaucions, anàvem ocupant el lloc dels companys que hi teníem al davant a mida que tots ells havien acabat de buidar les bales dels seus carregadors.
L'”Eudald” estava col•locat just al meu costat, i quan van manar a la nostra fila d’estirar-nos a terra i començar a apuntar cap a la diana, em vaig estirar com tota la resta de companys…
Eduald al tir… Bé, com tota la resta no…, ja que, un cop estirat i mentre apuntava, de cua d’ull vaig veure, sorprès, que l'”Eudald” s’havia quedat dret i que, amb el cetme carregat a les mans, es girava per preguntar… on era la diana!!!
El tinent, el sergent, el caporal, l’instructor…, i tot déu!, van manar fer un “¡¡¡Cuerpo a tierraaaaa!!!” que, en qüestió de segons, va convertir aquella gran esplanada de la platja carregada de soldats en un calc de les paoroses imatges de cossos sense vida que queden estesos als camps on hi han tingut lloc les grans batalles de la història… Només ell, l'”Eudald”, com el “noi” de les pel•lícules que s’ha polit, tot solet, tots els seu enemics, continuava dret i amb el seu cetme a les mans…
Al cap d’aquells primers i breus moments d’incertesa, però, l’instructor més immediat va començar a escridassar-lo i a dir-li de tot: “¡¡¡Cabrón!!! ¡¡¡Hijo de puta!!! ¡¡¡Deja el cetme en el suelo !!!”
L'”Eudald”,obedient, va deixar el cetme a terra, i el mateix instructor va acostar-se-li per agafar-lo per les solapes mentre, amb la boca a un dit del seu nas, li cridava: “¡¡¡Te voy a meter un puro que te vas acordar, hijo puta!!!”
Es van endur de seguida l’”Eudald”, i jo no sé si va ser apallissat, detingut o arrestat, el que si sé és que, ja mai més, va ocupar el lloc en la seva llitera de dalt de tot del racó del nostre barracot, i ja mai més, tampoc, el vam tornar a veure. Per ell, vam suposar, el servei militar s’havia acabat aquell dia en el camp de tir.
Encara és ara que penso en les seves paraules i no ho entenc: “Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut…”
Potser és que em volia dir tot el contrari?…
Sempre que veig un paquet de “Camel” penso amb l'”Eudald” i amb tot allò que va passar. És curiós com un objecte inanimat, com ho és un paquet de cigarretes, quan ha format part d’una historia, agafa protagonisme i et fa recordar situacions.
El record d'”Eudald”, per a mi, sempre viurà en aquestes caixetes de “Camel”.
Vull afegir, a manera de denúncia i ja per acabar, que l’“Eudald”, a part dels greus problemes de visió, també tenia molts problemes de fonètica quan parlava. Això ho dic per fer palès l’“honor” i l’“agraïment” que es mereix el cos mèdic i de revisions d’aquella època per l’“alta professionalitat” i l’“altíssim grau d’interès” demostrats a l’hora d’enviar al servei militar a nois -perquè sé qui n’hi va haver molts més casos- com l’”Eudald”.
Carles Porta

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 29 Setembre, in cat (12) Estada al BIR, cat - Porta i Fernandez, Carles. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: