COM ES VA VIURE L’ESTAT DE GUERRA A COMANDÀNCIA

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 – Playa del Aaiun – Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 – Sahara A.O.E. any 1974

El camí fins a Villa Cisneros va ser una travessia infernal pel desert. No se quantes hores amb camió: sotragades, batzegades, cops… i les nostres necessitats aquoses més peremptòries les havíem de fer a peu dret, dalt de camió i a tot drap. Vam arribar plens de pols fins als llocs més insospitats. A tots els forats del cos hi havia sorra.

Ja un cop a Villa Cisneros vaig destinat a Sanitat, però, l’endemà mateix va venir un company de la Comandància Militar, l’Andreu Garcia, i en diu que m’han agregat a Comandància. Al cap d’uns dies vaig conèixer l’Emili Fontanilles que era de permís a Barcelona i també estava amb nosaltres.

Comandància estava situada a l’edifici central del Farnesio – caserna del tercio de la legió-, on hi havia totes les dependències de comandament tant de la legió com la del sector sud del Sàhara. Els dies transcorrien sense massa novetats. Veien desfilar per l’edifici tota la colla de comandaments de la legió, alguns de força pintorescos, i legionaris, ja que només nosaltres tres i el comandant érem els únics “pistolos”.

El meu treball a comandància

Ens dedicàvem a feines burocràtiques. Fèiem els passaports per anar de permís i llicenciats, tot esperant poder fer-me el meu al més aviat millor. Ens encarregàvem d’autoritzar els combois als destacament de l’interior i a Aargub, les pràctiques de tir al desert, etc..

Un dia hi va haver un consell de guerra contra diversos legionaris. Sembla ser que els oficials que formaven part tant del tribunal, fiscal i advocat defensor havien de dur el sabre reglamentari, però, vet aquí que a algun a qui li va tocar formar part del consell no en tenia i algun altre oficial més espavilat va li diu que a Comandància lloguen espases. Sense pensar-s’ho dos cops el bon jan d’oficial se’n va tot decidit cap a Comandància, entra, demana permís i el comandant que li pregunta: “ …hola chaval que hay?” “Pues mire mi comandante que me han dicho que aquí se pueden alquilar espadas”. Ja us podeu imaginar la cara de poema del comandat, ja que no sabia si li prenia el pèl o l’oficial era una mica beneit i nosaltres que ens pixàvem de riure. Venir a llogar una espasa?. No el van enviar a un destacament del desert per miracle.

La cabra

També tinc un especial record per al sergent legionari que estava amb nosaltres a Comandància. Era una excel•lent persona, un company més, fins al punt que aquest fet li va suposar algun toc d’atenció per part del comandant atesa la seva familiaritat amb nosaltres. Amb tot això un dia em diu si una tarda podré anar a casa seva a Villa Cisneros per ajudar-lo a col•locar l’antena de la televisió al terrat de casa seva. I ja em veus anant cap a casa seva. Pugem al terrat amb la capsa de cartró de l’antena i allà ens hi trobem un parell de cabres, ja que a l’edifici també hi vivien saharauis i el terrat el feien servir de corral. Comencem a desmuntar la capsa, traiem els aparells, la deixem en un racó i muntem l’antena. Un cop enllestida la feina ho recollim tot i la capsa de cartó havia desaparegut: coi, on és la capsa?. I amb això que veiem les dues cabres mirant-nos amb cara de beneites i belant-nos. S’havien cruspit la capsa! No sé pas si més endavant van fer llet amb tetra-bric inclòs, però aquell dia van berenar prou bé..

La vida a Comandància era una mica monòtona. Intentàvem distreure’ns com podien; anavem, de tant en tant, al cinema del tercio, a la piscina, alguna sortida amb els companys a la platja, a Villa Cisneros, a fer un volt i algun cop cap a ca la Zoila: uns a mirar i els altres a desfogar-se. Les odioses i tedioses partides d’escacs amb el comandant (qualsevol li deia que no!).

Un cop llicenciats l’Andreu i l’Emili, vaig pujar un graó a la meva vida militar: vaig anar a dormir al despatx de Comandància. Tot un privilegi ja que suposava no llevar-se a toc de diana, tampoc passar la retreta, i els diumenges llevar-se ben tard, això sí dormia a terra amb un matalàs. Que tou que era el terra amb tots aquestes avantatges.

Vista de Villa Cisneros

De cop i volta tota aquesta monotonia i tranquil•litat es va estroncar pels volts del 15 d’agost de 74 quan ens truquen de la Red Permanente que tenen un telegrama xifrat per a Comandància. Això va ser el principi de la fi: era la Marxa Verda..

Va ser aleshores quan em vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. Tots els comandaments nerviosos, cridant amunt i avall, fins ben entrada la matinada. Al cap d’uns dies tot es va anar asserenat, però, de mica en mica va començar el degoteig de diferents unitats de la legió i de “pistolos” cap al nord, cap la frontera del Marroc. Alguns companys que, en teoria, s’havien de llicenciar em preguntaven neguitosos si se’n podrien anar o què, ja que suposaven que pel fet d’estar a Comandància pensaven que els podia donar més informació. Ni tant sols jo sabia si el desembre vinent me’n podria anar.

Al cap d’uns dies van començar a aterrar, literalment, soldats de Canàries i de la península. Els pobres estaven en un estat de xoc, ja que sense més ni més i d’un dia per l’altre els havien enviat al Sàhara, sense saber ben bé que passava, però, s’imaginaven el pitjor. Era evident que no havien vingut de vacances ni de viatge de plaer.

Els van col•locar a la part de darrera del menjador de la legió en unes tendes de campanya i pràcticament d’allà no es movien. Nosaltres com a distracció els anàvem a veure i els encara els ficàvem més por al cos. No calia fer gaire esforços ja que els pobres estaven molt acollonits.

També de mica en mica va començar a arribar armament. Jo vaig pensar que en cas de conflicte millor això que no pas les ampolles de coca-cola plenes de sorra.

Cada cop eren menys gens al Farnesio, només quedaven quatre gats i jo en la meva línia del malalt imaginari, aprofitant que a mitjans de setembre em va agafar un còlic nefrític vaig tornar a recuperar el meu paper ja quasi oblidat.

Entrada de la caserna Alejandro Farnesio

Vaig estar uns quans dies amb dolors molt forts i gràcies al Pep Farràs que era l’infermer de la Companyia de Sanitat, vam idear una estratagema: cada dia informava el capità metge sobre el meu estat de salut dient-li que no millorava, malgrat els calmant que em posava. El capità veient que el meu estat i pensant que abans que aquest paio se’m mori aquí, l’evacuem a l’Hospital de Las Palmas. Dit i fet al cap d’uns dies ja era a les Canàries.

Canàries, la civilització! Després de més d’un any al Sàhara allò em va semblar un paradís. Recordo molt especialment quan l’avio estava a punt d’aterrar a l’aeroport de Gando que es veien tot de camps verds de plataners, un color que ja gairebé havia oblidat. Una meravella.

Un cop a Las Palmas allò em semblava un somni. Cases, carrers amb arbres, parcs, cotxes, gent que no eren militars, noies, moltes noies i molt boniques. Tot plegat vaig estar un mes i escaig a l’Hospital Militar de malalt imaginari.

Durant la meva estada a l’hospital i fins, ben bé, al cap d’una setmana no em va visitar cap metge i l’únic que ho va fer va ser un soldat-metge que estava fent la mili. Visita de tràmit i fora. Total un temps de vacances i de relax sense ni pensar en tot el merder del Sàhara

About Mili Sahara

Saharià 1974-975 (caporal transmisions, Villa Cisneros i Edchera)

Posted on 29 Setembre, in cat (16) A la caserna, cat - Espluga Carreres, Pere. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: